Divuit hores de tartana cap a la selva!

Doncs sí, separació, que no divorci. Jo tenia un munt de ganes d'anar a la selva i amb l'Aleix ens hi hem animat. El resultat encara no el sabem massa bé però l'inici no ha estat pàs insignificant. Ni més ni menys que divuit hores d'autocar creuant els Andes per la inacabada carretera que unirà el continent de punta a punta creuant selva, rius i muntanyes de fins a sis mil metres. Surrealista el cartell de Sao Paolo a 4.600 km. L'autocar no estava malament del tot, però divuit hores són divuit hores, sense lavabo... Señores, cuando tengan que miccionar no duden ni un segundo en avisar y el auto parará para ustedes. Aquí les reparto unas pastillas contra el mareo, el mal de altura y en media hora se quedarán dormidos... Vaja, que l'Aleix ha dormit com un tronc i jo, que em vaig fer la valenta, he estat mig desperta durant tot el trajecte, gaudint d'una peli de Jackie Chan i Solo en casa 4. Sin comentarios... Però ja som a la selva, i fa una calor de mil dimonis. I hem vist el riu Madre de Dios i el riu Tambopata, i hem estat a un partit de futbol on s'enfrontaven diferents comunitat de la zona de Madre de Dios, i demà visitarem una comunitat nativa que lluita pels seus drets contra l'oblit de l'Estat, les mineres i les il·legals empreses que estan desforestant la selva de l'Amazones. Això promet!!! Espero aviat poder-vos explicar més coses. Tinc ganes de veure el Jaume. Ara ja és com un germà amb qui m'emprenyo un micota de tant en tant però que costa estar-ne separat! Sort que l'Aleix em cuida, i em porta a donar voltes en moto per Puerto Maldonado... La calor és insoportable! A veure la nit i els mosquits de la selva! Petonàs a tothom i sort amb el simulacre Jaume! Fins aviat!!

Separacio, que no divorci.

Despres de fer el guiri durant un mes he dit prou.Necessito un descans.I necessito tambe saber com es posen els accents en aquest maleit ordinador.La Rosa i jo ens hem separat, durant uns dies.Ella suposo que ja deu ser a Puerto Maldonado amb l'Aleix. Jo soc a Arequipa.Dema comenso , mecagonlaputa, no hi ha c trencada, a currar a Cruz Roja Peru per uns dies barra setmanes, no trobo el signe de la barra. El dimarts hi ha un simulacre de terratremol en un hotel de dotze plantes i volen que hi participi,'para que nos enseñes como trabajais en España'.Sera un simulacre amb la policia, bombers, proteccio civil, agents de rescat i la creu roja, ja veus, m'han enredat i jo que em deixo.Tambe hi haura la tele, m'haure de posar guapo. Potser els he d'ajudar tambe a fer classes de socorrisme als nous voluntaris. Pobrets, imagineu-vos com estan per voler que els faci classes.Be, aixo es tot.Trobo a faltar la Rosa pero no tinc temps per a pensar-hi. A mes, ens retrobarem d'aqui poc, si no es que ensorro un hotel de dotze plantes. Cuidint-se gent, i no em facin gaire cas.

Machu Picchu for ever!

Avui hem tornat del Machu Picchu i estem encantats, encara que les cames les tenim destrossades. La idea era anar a Aguas Calientes o Machu Picchu Pueblo de la manera alternativa i molt més barata, amb dos o tres autobusos... però perdíem molt temps i ja no ens en queda gaire (l'Héctor marxa aquest divendres), així que al final hem fet el guiri i hem anat cap al Machu Picchu amb trenet blau i autobús, un robo!!

Ens hem llevat a les 4 h del matí perquè volíem pujar la muntanya del Huayna Pichu per poder tenir millors vistes... i només hi entren 400 persones al dia: 200 a les 7 h i 200 més a les 10 h, així que calia córrer. I mai més ben dit. A les 5,30 h del matí ja sortien 22 autobusos carregats de turistes assedegats amb les càmares preparades, i quan han obert les portes del Machu Picchu allò s'ha convertit en una guerra per arribar el primer, pitjor que les cues i empentes de les rebaixes després de reis. Al final hem arribat entre els 50 primers!!

La pujada al Huayna Picchu, que és la muntanya més alta que es veu al darrera de la vil·la, és preciosa. Escales naturals de pedra molt estretes entre vegetació selvàtica. Una hora de pujada i una mica menys de baixada, però que et deixaven tan cansat que després costava recórrer la ciutat inca, com a mínim jo m'he quedat amb el genoll tocadillo i caminava que semblava una iaieta...

I què dir-vos, que és espectacular, una de les 7 meravelles del món, i ben merescuda. El més sorprenent i que desconeixíem, és que no va ser descobert fins l'any 1911. Cases, fonts, terrasses agrícoles, temples, centres astronòmics, pedres sagrades... tot molt ben conservat i construït amb pedres molt ben tallades. Els inques eren uns arquitectes de nassos... i entre les parets de la ciutadella es creava una atmosfera que es feia difícil de deixar enrera. Sort que la pluja ha ajudat a posar punt i final a aquest dia tan ple de màgia.

Cuzco, ciutat plena d'encant, i no tan encant...

Cuzco, situada als Andes orientals, a 3.410 m d'altitud és un encant de ciutat! S'hi barreja la cultura inca i andina, amb la dels colons espanyols. És la ciutat de les restes inques, dels carrerons estrets, de l'artesania inca, de les incomptables esglésies i galeries d'art, de les cases colonials i els seus balcons de colors, de les portes d'accés a la ciutat i de les fonts de pedra...
Una ciutat que respira història als quatre vents però amb un cert regust estrany. Les cases colonials estan construïdes sobre els palaus del reis inques i les esglésies, de les seves pedres. Els espanyols de l'època van acabar amb una de les civilitzacions més importants de la història d'Amèrica: van saquejar tot l'or, van imposar un idioma, una religió, una cultura; van sotmetre a l'esclavatge la seva població, traint i assessinant als seus reis i a la seva gent.
Però a sobre es van apropiar de la seva sabiduria imitant allò que els era útil de la seva avançada cultura. Moltes cases colonials van ser construïdes amb la tecnologia desenvolupada pels inques. Però no se'n van sortir massa... Com els agrada explicar als guies de Cuzco: "En este lado de la calle, amigos, pueden observar un muro de los incas, en el otro lado la construcción que quiere parecérsele, está hecha por los incapaces, ¿notan la diferencia?".
Vergonya quan ens pregunten d'on som! Sort que a vegades, si no és que ens demanen el passaport, el Jaume diu que és ciutadà andorrà!
Ah, que me n'oblidava... Cuzco és la ciutat de la festa inesgotable! Sigui el dia que sigui. Això sí, no demaneu gaire varietat musical! Però la festa, l'alcohol i el ligoteo estan assegurats!

De Nazca, cap al Titiqaqa!!

Iep!! Salut a tothom!! Ara fa dies que

no ens posavem al dia... Seguim les nostres croniques (sense accents) des de Nazca. Alla vam visitar aquaductes i cementiris amb momies molt ben conservades de fa gairebe 2.000 anys. I tambe vam coneixer el Xavi (un petonas company, a veure si ens veiem a Cuzco, venim dema mateix) i junts vam marxar cap a Arequipa. Els qui coneixien la historia de Catalunya ens deien que se senten igual, visca la republica independent d'Arequipa!! O no tan visca, perque alla em van escopir a la cara, una substancia ben llefiscosa, i mentre lluitava i cridava per treure'm aquella cosa desagradable de la cara, em van fotre la cartera. Pocs diners, i no hi duia ni el passaport ni les targes de credit, aixi que mal menor. D'Arequipa ja vam anar cap als Andes, cap al Cañon del Colca, perque els volcans nevats d'Arequipa eren massa alts i encara no estem adaptats al mal d'altura. A Chivay i Cabanaconde, hi vam arribar despres de mes de 6 hores en una tartana que semblava una cafetera a punt d'explotar, pero va valer la pena. El Cañon del Colca es el segon mes profund del mon i vam baixar fins al riu en un trekking de 7 hores fins a l'oasi (a la piscina on ens estem banyant). A la foto on hi sortim nosaltres, perque ens reconegueu, som el Xavi, l'Hector, el Jaume i servidora. Les altrtes imatges son de les dones dels Andes, vestides espectacularment amb les seves faldilles i els seus barrets de colors o... de fet, avui ens explicaven que a la zona dels Andes totes les dones vesteixen de manera similar i segons el barret que portin es pot saber d'on son. I la resta de fotos ja son de Puno, on vam arribar despres d'agafar 2 autocars i encara mes heavy, despres de pujar altra vegada el Cañon del Colca, unes 2-3 hores, amb uns 1.500 metres de desnivell. Jo volia pujar amb una mula pero per sort el Jaume em va animar i el genoll em va acompanyar!! I aqui a Puno, a 3.800 metres sobre el nivell del mar, hem visitat les illes flotants dels Uros (les que es veuen a la foto) construides amb una planta que creix al Titiqaqa anomenada Totora, i tambe l'illa de Taquile. Tot i la vassant excessivament turistica de la sortida, ha valgut molt la pena, hem vist danses tradicional, musica, i hem sentit parlar en aymara i en quechua, dos de les llengues mes antigues del continent america. I ahir tambe vam anar al cine, sempre s'hi ha d'anar per veure que tal, i tret de le rialles del public i que ens van donar la benvinguda davant de tota la sala, la pel.licula, emesa des d'un projector en un cd pirata que es rescalfava, va ser tot un suplici. Pero com a convidats especials no podiem marxar, no? I dema cap a Cuzco i el Machu Picchu!! Ya os contaremos la nostra aventura d'intentar entrar esquivant el tren turistic... Desitgeu-nos sort. Un petonas gegant!

L'Aleix, l'Héctor i els misteris de Nazca...

Ei!! Per fi ha arribat la motxil·la, després de passar-se no sé quants dies a Buenos Aires... Trobo a faltar l'aïllant i una jaqueta però mal menor comparat amb poder-me dutxar i posar-me roba neta!
Aquests dies han passat un munt de coses. Hem visitat el Museo de la Nación i el Museo Larco. El primer no hauria estat gaire interessant si no fos per la exposició del Sendero Luminoso i el passat terrorista del país. I el segon molt guapo, fent un repàs exhaustiu de la ceràmica i l'art textil i decoratiu de les diferents civilitzacions que es coneixen del Perú.
I per fi, després de creuar moltes trucades amb l'Aleix, al final ha arribat de sorpresa mentre dormíem i hem passat tot un dia i una nit junts (sin mal interpretar): xerrameca, abraçada, bailoteos i la promesa d'una estada més llarga a Cajamarca!! Un plaer!
I el mateix divendres ha arribat l'Héctor! I sense més miraments, després de 16 hores de viatge, i un jet lag prou ben portat, l'hem enganyat per fer 7 hores més d'autocar. Pobre, i a sobre hem dormit en un antro que pa qué. Però ja ens hem mogut de backpacker i avui el Jaume ja no haurà de dormir al terra amb 40 parells de sabates vora el nas!!
Estem a Nazca. Aquí són festes majors: ambientillo, bandes pel carrer. Aquesta nit anirem a un concert... sin comentarios, la reina de la Cumbia!!!
I avui també hem sobrevolat el desert de Nazca en una avioneta on només hi hi érem nosaltres tres i el pilot. I hem observat les misterioses línees de Nazca, que tot i ser més petites del que ens pensàvem, si no és un farol i en realitat daten des de fa milers d'anys, és espectacular. La teoria més acceptada és que les va fer la civilització Nazca i ve a ser una espècie de calendari... La figura més gran fa gairebé 300 metres de llarg i s'hi podia identificar un extraterrestre, un mono, un ocell, un gos, unes mans, un arbre, un cóndor, una aranya... I un munt de figures geomètriques més. Algunes fotos de tot plegat!!! Petonarru a tohom