Segona separació, que no divorci...

Avui hem encetat una nova aventura, la Ruta Antakari, uns 120 kilòmetres des de Vicuña cap al poble d'Ovalle, antic camí inca, entre muntanyes semi àrides prop del Valle del Elqui. Però, ups, sorpresa, el que semblava una pujada una mica massa pronunciada i massa llarga, per mi s'ha acabat convertint en un malson. Arrossegant la bici i la motxila convertida en alforges, la tenda, l'aigua..., uns 20 kilos sobre la bici... no podia amb la meva ànima. Cinc metres endevant, dos enrera!! He acabat cridant, plorant, amb ganes de vomitar, tornar enrera... buff, que quan he arribat al lloc on el Jaume ja duia més d'una hora esperant-me, he decidit tornar enrera. Cadascú té els seus límits, no? Un senyor molt amable, de l'únic cotxe que ha passat per allà en prop de dues hores, ens ha dit que quedaven 30 kilòmetres de pujada, així que... el repte personal li he deixat al Jaume. Abans d'acabar boja, em quedaré a l'hamaca del camping llegint Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Molts ànims Jaume i fins aviat!!

Crònica d'una taja anunciada...

Salut!!
Fa poquet que hem arribat al Valle del Elqui! Despres de tants dies al desert necessitàvem una mica de verd... Aquí, les muntanyes es tornen a veure nevades i d'un verd intens!
Estem en un residencial/camping súper acollidor. I realment el tema allotjament en camping es tan més barat que ens hem acabat comprant una súper tenda per dues persones. Bé, una no, dues!! Perquè... després de comprar-la hem vist que no hi ha espai per nosaltres i les motxiles, i n'hem acabat comprant una altra mes cutre encara, per poder posar-les a dins. Però de moment, per dormir com a reis, cadascú a la seva tenda... El dia que faci fred de veritat ja serà una altra cosa...

Al Valle del Elqui és on va néixer la poetessa xilena, guardonada amb el premi Nobel, Gabriela Mistral. Veient el paisatge, no sembla estrany que trobés aquí la seva font d'inspiració. Vicuña és un poblet tranquil, enmig de la vall, entre vinyes i cactus, zona de vins dolç, pisco...

El cas és que ahir ens van portar al poble de Pisco Elqui, famós a la zona pel seu pisco, un licor boníssim però de més de 35°. El cas és que el que havia de ser una visita tranquil·la es va acabar convertint en una degustació de vi, de pisco, de vi i pisco barrejat, i més vi, i piscola, i pisco amb llimona. I ja se sap, és de mala educació rebutjar, i tots vam acabar amb una taja monumental... Suposo que les imatges ho expliquen per si soles... En fin!! Un dia és un dia, que diuen, no? Salut!!

San Pedro de Atacama... un paradís tot i que ja s'acaba!

Salut!

Portem més d'una setmana a San Pedro de Atacama, un poblet de pocs habitants envoltat del desert més àrid del món, a uns 2.000 metres sobre el nivell del mar. Envoltat de volcans, llacunes, coves de sal, les millors postes de sol, poblets de cases de fang, la lluna plena, els estels... És un paradís difícil de deixar si no fos pel preu de les coses, súper car, i la calor que no et deixa moure la major part del dia. A la nit, en canvi, les temperatures baixen i la gent s'aplega als pubs, al voltant d'una foguera.

El carrer principal, la calle Caracoles, és ple de botigues, artesania, restaurants, agències de viatges, gossos, bicicletes i turistes passejant amunt i avall. I a les vesprades el cel s'il·lumina de matisos espectaculars!!

Els primers dies, encara plens d'energia, vam fer una excursió cap al Valle de la Luna en bicicleta. Coves, desert, dunes, pedres erosionades amb formes estranyes, la posta de sol sobre la duna...

Però els següents dies vam acabar de turisteos fent excursions amb agències der viatges a llocs una mica més llunyans. Els geisers (o com s'escrigui) ha estat una de les excurions més guapes. Els volcans, la sotida del sol... i un banyito a una llacuna alimentada de l'aigua d'un geiser, que mantenia l'aigua a 33º... A la sortida feia rasquilla però va valer molt la pena!!

I altres sortides que han valgut molt la pena ha estat anar a veure les llacunes altiplàniques, el salar de atacama, poblets com Toconao i Socaire... amb els seus carrerons i la vegetació verda, alimentada per les aigües subterrànies dels oasis.

Però ara hem decidit avançar el viatge una mica més. Abandonarem San Pedro de Atacama en dos dies i anirem en bus cap a La Serena, un poblet de mar a més de 15 hores de viatge d'aquí. San Pedro és molt bonic i fa penita deixar la gent que hem conegut al camping, a les excursions... però la vida és cara i el sol mata, així que seguim la ruta!!

Creuant el desert d'Atacama... en bici!

Iep!!


Ara fa dies que no ens connectem però hem estat realment aïllats de la civilització. Després de Perú vam acabar una mica farts de tan turisteo així que al creuar la frontera xilena... després de molt pensar-ho ens hem comprat unes bicicletes que te cagas i aiquí ens veieu, creuant el desert d'Atacama, kilòmetres i més kilòmetres de sorra i pacífic!!

I la veritat és que ha estat una experiència increïble. Viatjant en bicicleta per pobles on no hi arriba ni un gringo en anys, hem tingut l'oportunitat de dormir de gratis uns quants dies, menjar marisc i peixots acabats de pescar, beure piscola (pisco amb cola), menjar lapes, eriçons, locos, empanades de camarones, calderon de marisco, anar a pescar amb una xarxa que feia més de 500 metres (això el Jaume, que jo només feia les fotos), xerrar de la vida, de política i compartir les nits amb pescadors...

Però també hi ha hagut dies de tot perquè el desert no deixa de ser molt àrid... de fet, el d'Atacama és el desert més àrid del món. I hem passat calor, i anem amb el vent en contra i hi ha vegades que no avancem ni en baixada, i tenim agulletes, i ens fa mal l'os del cul, i anem cansats i la gent, que en molts llocs és encantadora, en molts pobles, que semblen més abandonats que habitats, la gent sembla que està un poco p'allá...

I les dues últimes nits encara han estat més surrealistes. A Río Seco vam acabar compartint el dia i la nit amb una família gitana... Ens van acollir escorxant un xai i amb una festa que te cagas, ballant amb els Chungitos, i tota la família, desde els chicos (que ja hem descobert que aquí vol dir anus després que em fessin proposicions indescents) fins a un avi mig cec...

Però la nit també va tenir els seus moments complicats. Com diu el Jaume, la festa no va ser igual per dones i homes, i ell va acabar ralladíssim de què li oferissin drogues insistenment. I se'l volien endur a currar el dia següent a vendre chatarra i es va fer l'adormit perquè no el rallessin més... Una experiència, deixem-ho així. Com a mínim no ens van robar res i al dia següent estaven tristíssims peruquè marxàvem i ells ens volien adoptar a la família. Fins i tot ja em van adjudicar noviete. I que fos un nenet de disset anys no importava... I com que li vaig dir que no, el vaig tenir de morros tot el dia següent...

I per últim, ahir a la nit, després de molt pedalejar... entre cometes... se'ns va acabar fent fosc abans d'una pujada kilomètrica i vam decidir passar nit a un pobles en ruïnes. Res més de moment. Que avui, quan hem passat l'aduana i hem vist que ens quedaven més de 100 kilòmetres de desert sense cap poble entremig, hem decidit agafar un autobús fins a Tocopilla. I aquí estem, després d'una primera dutxa en 5 dies! Demà a San Pedro de Atacama!!

Visitant les comunitats natives de la selva de Madre de Dios

Acabem de tornar de la selva i podem dir que ha estat una de les millors experiències d'aquest viatge, de moment. Hem evitat de totes els circuïts turístics i les visites a les reserves naturals, així que podria semblar decepcionant perquè no hem vist ni serps, ni cocodrils, ni caimans, ni pumes... això que n'hi havia!!! I és que a l'arribar a Puerto Maldonado, l'opció ha estat entrar a les comunitats natives de la selva.

Hem pujat als taxis colectivos de plàtans, bananes, paltes, fustes, combustible... i hem viatjat riu amunt fins a la comunitat d'Infierno. Allà ens han dit que un senyor gran, un tal don Ignacio, famós ser un dels mestres xamans més importants, ens podria oferir allotjament i fer-nos el ritual de l'ayahuasca. No ens hi hem atrevit però xerrar amb un xaman ha estat increíble. Les hores no passaven mentre ens relatava els seus 50 anys d'experiència amb l'ayahuasca i la medicina tradicional. Amb ell hi vivia una argentina que estava experimentant-hi i estava força anada de l'olla, però don Ignacio ens va dir que ja havia arribat així i que es prenia més ayahuasca de la recomenada...

L'endemà hem dormit a casa d'uns comuneros una mica més normals, a La Torre. Allà les cases estaven més separades les unes de les altres, i gairebé no s'hi podia arribar més que navegant pel Tambopata, perquè la selva era força profunda. No ens esperaven però en arribar ja ens han posat a taula un tall de pinya acabada de collir, una sopeta, carn de chancho salvaje, plàtan fregit... Quina gent! Com la majoria dels comuneros vivien de la seva chacra, un hortet per a l'autoconsum, i el que la selva en si ja dóna. Una vida senzilla, plena d'esforç i de molta tranquil·litat. El dia comença a la sortida del sol i s'acaba quan la llum se'n va. No hi ha electricitat i l'aigua del riu serveix tant per banyar-s'hi com per beure, rentar la roba, navegar...

Els comuneros es queixen que cada vegada hi ha més pressió perquè ells no tal·lin més arbres per les seves chacres, mentre cada vegada hi ha més empreses que il·legalment van desforestant hectàrees i hectàrees de l'amazones... També hi ha empreses que extreuen or i hidrocarburs de la zona. No hi ha pobresa, potser la gent viu bé, però el que falta tant aquí com a la sierra, és igualtat de drets, respecte pels drets humans, són les eternes comunitats oblidades pel govern del Perú... i la gent sembla adormida... No hi ha el moviment que hi ha a altres països, mentre cada vegada se senten més casos de corrupció per part de ministres del govern...

En fin, menos politiqueo, l'altra cosa que m'ha impressionat és veure mares de 13 anys... Potser per això no hi ha revolta. Aquí les oportunitats d'estudiar no són molt elevades. Les escoles tanquen o bé l'educació s'acaba molt aviat... i sent mares als 13 o 14 anys, dubto que hi hagi massa temps per pensar en revoltes! Per sort, se'ls veu feliços amb el que tenen, amb el paradís que comparteixen els comuneros!