Creuant el desert d'Atacama... en bici!

Iep!!


Ara fa dies que no ens connectem però hem estat realment aïllats de la civilització. Després de Perú vam acabar una mica farts de tan turisteo així que al creuar la frontera xilena... després de molt pensar-ho ens hem comprat unes bicicletes que te cagas i aiquí ens veieu, creuant el desert d'Atacama, kilòmetres i més kilòmetres de sorra i pacífic!!

I la veritat és que ha estat una experiència increïble. Viatjant en bicicleta per pobles on no hi arriba ni un gringo en anys, hem tingut l'oportunitat de dormir de gratis uns quants dies, menjar marisc i peixots acabats de pescar, beure piscola (pisco amb cola), menjar lapes, eriçons, locos, empanades de camarones, calderon de marisco, anar a pescar amb una xarxa que feia més de 500 metres (això el Jaume, que jo només feia les fotos), xerrar de la vida, de política i compartir les nits amb pescadors...

Però també hi ha hagut dies de tot perquè el desert no deixa de ser molt àrid... de fet, el d'Atacama és el desert més àrid del món. I hem passat calor, i anem amb el vent en contra i hi ha vegades que no avancem ni en baixada, i tenim agulletes, i ens fa mal l'os del cul, i anem cansats i la gent, que en molts llocs és encantadora, en molts pobles, que semblen més abandonats que habitats, la gent sembla que està un poco p'allá...

I les dues últimes nits encara han estat més surrealistes. A Río Seco vam acabar compartint el dia i la nit amb una família gitana... Ens van acollir escorxant un xai i amb una festa que te cagas, ballant amb els Chungitos, i tota la família, desde els chicos (que ja hem descobert que aquí vol dir anus després que em fessin proposicions indescents) fins a un avi mig cec...

Però la nit també va tenir els seus moments complicats. Com diu el Jaume, la festa no va ser igual per dones i homes, i ell va acabar ralladíssim de què li oferissin drogues insistenment. I se'l volien endur a currar el dia següent a vendre chatarra i es va fer l'adormit perquè no el rallessin més... Una experiència, deixem-ho així. Com a mínim no ens van robar res i al dia següent estaven tristíssims peruquè marxàvem i ells ens volien adoptar a la família. Fins i tot ja em van adjudicar noviete. I que fos un nenet de disset anys no importava... I com que li vaig dir que no, el vaig tenir de morros tot el dia següent...

I per últim, ahir a la nit, després de molt pedalejar... entre cometes... se'ns va acabar fent fosc abans d'una pujada kilomètrica i vam decidir passar nit a un pobles en ruïnes. Res més de moment. Que avui, quan hem passat l'aduana i hem vist que ens quedaven més de 100 kilòmetres de desert sense cap poble entremig, hem decidit agafar un autobús fins a Tocopilla. I aquí estem, després d'una primera dutxa en 5 dies! Demà a San Pedro de Atacama!!