Crònica d'un Nadal sense Caga Tió

Aquest Nadal ha estat un dia molt especial!! El Miqui, un amic de Santiago, ha baixat al sud així que al final l'he passat acompanyada i lluny de les neules, els turrons... Al contrari, que he menjat ostres, cireres, nectarines...
Hem llogat un cotxe, així que hem pogut recórrer bona part de la regió dels llacs del sud de Xile. La ruta ha començat pels llacs de Llanquihue i Todos los Santos, els pobles de Frutillar, Puerto Varas i Ensenada, i els salts d'aigua de Petrohué. Al migdia, ascensió en telecadira i a peu del volcà Osorno, i després un banyet a PuertoVaras! Sembla impossible tot en un sol dia però aquí segueixen les fotos d'aquesta bogeria...

Després del bany al llac de Llonquihue, que per cert l'aigua estava glaçada, hem anat cap a Puerto Montt. La idea era agafar el ferry que ens portaria capa l'illa de Chiloé. Hi hem arribat que ja era fosc però hem pogut gaudir de l'espectacular posta de sol des de l'últim poble de l'illa.

L'illa és més gran del que ens pensàvem i fina a Quellón són gairebé 200 quilòmetres de creuar boscos, camps i llacs, i cases i esglésies de fusta. A Quellón s'acaba la carretera Panamericana que creua tot el continent americà des d'Alaska fins al naixement de la Patagònia xilena on el continent s'esbocina en centenars d'illes i blocs de gel. Aquesta va ser la nostra arribada al quilòmetre zero.

Chiloé és una illa preciosa i plena d'encant. Totes les construccions són de fusta i algunes cases a la costa s'aixequen sobre palafitos o pals de fusta per evitar que l'aigua del Pacífic inundi les cases. L'illa, entre terratrèmols i tsunamis, s'ha vist afectada un munt de vegades. Viuen de l'activitat pesquera i actualment de les salmoneres que alimenten de sushi a Japó.

Hem passat dos dies genials recorrent els diferents pobles de l'illa: Chonchi, Quellón, Castro, Dalcahue, Ancud i els pobles de Curaco de Vélez, Achao i Tolquien d'una illeta veïna anomenada Quinchao. També he porvat la pesca amb cullereta (fil de pescar i una llauna vella) però tots els peixos se m'han escapat a l'últim segon. Què hi farem...

Ara torno a ser de nou a Puerto Montt. El vaixell vermell és el Navimag, un vaixell de càrrega que va veure l'oportunitat de destinar una mica d'espai pels turistes amb menys recursos i fa el creuer des de Puerto Montt fins a Puerto Natale, una travessia pels fiords de la Patagònica xilena fins a Tierra del Fuego... Encara no sé si l'agafaré perquè és molt car però diuen que és només per una vegada, no? Continuarà...

Nadals passats per aigua!

Continuo a la zona dels llacs i volcans al sud de Xile. He passat uns dies a Villarrica, Pucón, Lican Ray... un paradís amb regust suís, amb paisatges de verd intens, casetes de fusta a l'estil europeu, flors arreu i cartells en alemany. El sud de Xile va rebre prop de 30.000 alemanys en l'època de la repoblació del territori. Així que entre maputxes, espanyols, holandesos, criollos... la barreja cultural és extraordinària.

Aquests dies m'he regalat una mica d'aventura... Kaiac pel llac Villarrica, rafting en el descens del riu Trancura i excursió a cavall per terres maputxes. Necessitava una mica d'aventura per compensar l'estar de nou sola i passar els Nadals lluny de la família...

El volcà segueix fumejant però sembla que no es perillós... De moment tots els semàfors d'alerta volcànica apareixen de color verd. Els maputxes d'aquestes terres anomenen el volcà Villarrica "la casa del diable". Tots tenen un record massa viu de la darrera erupció a inicis dels vuitanta. A les ascencions que es fan al volcà es pot veure sovint la lava del cràter. Però aquesta foto us asseguro que ja no l'he feta jo. L'excursió no és complicada però hi ha neu i gel i no tenia ganes de trencar-me cap més lligament...

I durant la cabalcada hem parat en una comunitat maputxe i m'han explicat un munt de coses de com viuen... No he pogut fer massa fotos perquè tot el que és sagrat no ho deixen fotografiar, però he passat per un altar maputxe on se celebren els rituals al seu Déu i es fan ofrenes a la Terra. Maputxe vol dir "gent de la Terra". Un poble en màxima comunió amb la natura. Viuen de la terra, dels seus aliments, de les seves medicines... Si ho poden evitar no van a l'hospital. Cada comunitat té el seu metge o xaman, tot i que la majoria de la població coneix les propietats medicinals de les plantes de la zona.

És molt important la tradició tot i que els temps que corren estan deixant els vestits i les joies només per a cerimònies espirituals i celebracions tradicionals. I pels turistes!
El poble maputxe segueix lluitant pel reconeixement de la seva identitat, per la recuperació de les seves terres expropiades en molts moment de la història xilena, per l'alliberació dels presos maputxes i contra les multinacionals i el govern que segueixen malbaratant els rius i llacs sagrats per construir-hi preses i centrals hidroelèctriques. "Patagonia sin represas!!"

Por fin el sur... Temuco, Sierra Nevada, Villarrica, comunitats maputxes de Lonquimay

Després de l'impressionant concert de la Madonna em va costar dos dies més arrencar de Santiago... penita per una vida gairebé rutinària i uns amics com de tota la vida. Pero el sud està resultant magnífic. De Santiago a Temuco, van ser deu hores de son ben aprofitades. Pero al sortir del bus em vaig sentir sola i desamparada com mai. Temuco es una ciutat petiteta i jo volia visitar alguna comunitat maputxe, així que empalmada amb un altre bus que en quatre hores em deixaria a Lonquimay, un poblet essencialment maputxe als peus de Sierra Nevada i del volcà Lonquimay.

No vaig poder interactuar amb gaires maputxes perquè era un diumenge d'aquells que deixa els carrers despoblats, així que vaig fer una excursioneta pels voltants i l'endemà em vaig animar a endinsar-me més cap a l'interior de les comunitats maputxes.
Al mateix autobús vaig conèixer una noia de dinou anys que passava els Nadals amb la seva família. Van caldre només vint minuts de conversa perquè em convidés a casa seva. Un encant. I un cop allà em vaig trobar enmig d'una família molt humil que em van fer sentir com a casa, oferint-me els pocs recursos de què disposaven. Vaig plantar la tenda al seu jardí entre les ovelles, les cabres i la letrina i vaig menjar amb ells tots els àpats de dos dies, al voltant del foc, entre mates, pa i margarina.

Ens enteníem com podíem, entre espanyol i mupudungun. L'àvia de la familia no sabia gaire espanyol i em feia preguntes com: quants maputxes queden a Espanya? Que hi ha muntanyes al teu país? I neu? I si no parleu en mupudungun ni en espanyol com us enteneu? Difícil d'entendre que fes fotos i amb una sola presa, pogués imprimir còpies per tots... Ha estat entretingut.

La primera nit vaig passar tan fred, que la segona em van fer entrar a la casa. No em vull imaginar el fred que deuen passar quan a l'hivern queden sota metres i metres de neu. No hi ha feina en tot el territori. La gent viu de la recolecta de pinyons, de vendre pa cuit a la cendra als turistes, dels teixits de llana que he apres a filar, de fer de temporers a les vinyes a centenars de kilòmetres de casa...
Després de compatir aquests dies amb ells entenc la base de la seva gran fe. Es difícil sobreviure en aquestes condicions. Però ells agraeixen cada dia a Déu i Jesús la sort de seguir vius i amb salut i amb suficient menjar per alimentar la família i la nouvinguda. No em volien acceptar diners. Però al final els vaig convèncer que per mi havia estat una estada genial i que a l'hotel no hi estaria tan còmode i pagaria el mateix. Si fins i tot parlaven que no havien pogut comprar farina perque havien pujat tant els preus!
Com a evangèlics que són, no he pogut indagar massa en els rituals tradicionals maputxes, però he après unes quantes paraules en mupudungun i la base de la seva lluita.

Al dia següent, en l'ascens al volcà Batea Mahuida, vaig arribar de cop i volta a un llac enmig del cràter, meitat Xile, meitat Argentina, podent observar en tot l'horitzó i a 360 graus, llacs i més llacs i els cims nevats de tots els volcans de la zona, de Sierra Nevada i dels Andes.

A l'ascens em van acompanyar els dos gossos de la família i un d'ells, que anava amb un cordill de plàstic com a corretja, que li havia de treure passada la carretera, se'm va escapar sense haver tingut temps de treure-li i va sortir esperitat darrera un conill i... vaig sentir un udol terrible i no el trobava i no parava de plorar i cridar, igual que jo, i s'estava ofegant i no el veia, i va callar i jo creia que s'havia mort. Mitja hora d'agonia, tots dos. Fins que l'altre gos em va venir a buscar i em va dirigir on era el petit i vaig poder arribar tot i que no hi passava ni una llebre per sota de tants esbarzers. En fi, que després de salvar-li la vida ens hem fet amics inseparables.

I el viatge continua, tot i que volien que em quedés a passar les festes amb ells. Però cap més parada, no m'ho puc permetre. Segueixo en zona volcànica... Aquest cop als peus del volcà Villarrica, a un poblet amb el mateix nom. Després cap a Pucón. Però això de ser en zona de volcans actius m'està alterant. Aquest que apareix a la foto és un dels pocs volcans actius amb pistes d'esquí habilitades... Surrealista. L'any passat va erosionar un volcan a la zona i ara hi van menys turistes per si la terra està contaminada. I més al sud, la ciutat de Chaitén ja no es pot visitar perquè va quedar soterrada per l'explosió del volcà l'any passat. Xile és un país sotmès a la bellesa i als terrors de la Pacha Mama. I amb tant volcà avui he somiat que explosionava el Villarrica i que havia de córrer amb l'Ester embarassada del Martí i el Roger amb l'Aina i l'Arnau als braços, perquè no ens caigués la lava i pedres a sobre. Una persona em queia morta a les mans i he cridat, tan fort que he despertat a l'americà i al francès que dormien al meu costat... Are you ok?

Una abraçada ben forta!! I bones festes de Nadal!!

Cap al sud...

I després de gairebé un mes anclada a Santiago, comença el periple cap al sud. Concepción, les mines de carbó a cinquanta metres sota el Pacífic, el salto del Laja, la zona volcànica de Chillán... I tot acompanyada del Miqui i el Cristian! Qualsevol excusa és bona així que han aprofitat el meu viatge cap al sud per anar a visitar la família i mostrar-me les meravelles de la seva terra...

Uns dies inoblidables però una mica tristos, amb el regust agredolç de qui abandona nous amics. Sona nyonyu però la gent a Xile és especial, així que després d'una despedida alocada, el viatge al sud s'inicia amb el boig retorn a Santiago per veure el concert de la Madonna. Dos dies més, ho prometo, i cap al sud!!