Por fin el sur... Temuco, Sierra Nevada, Villarrica, comunitats maputxes de Lonquimay

Després de l'impressionant concert de la Madonna em va costar dos dies més arrencar de Santiago... penita per una vida gairebé rutinària i uns amics com de tota la vida. Pero el sud està resultant magnífic. De Santiago a Temuco, van ser deu hores de son ben aprofitades. Pero al sortir del bus em vaig sentir sola i desamparada com mai. Temuco es una ciutat petiteta i jo volia visitar alguna comunitat maputxe, així que empalmada amb un altre bus que en quatre hores em deixaria a Lonquimay, un poblet essencialment maputxe als peus de Sierra Nevada i del volcà Lonquimay.

No vaig poder interactuar amb gaires maputxes perquè era un diumenge d'aquells que deixa els carrers despoblats, així que vaig fer una excursioneta pels voltants i l'endemà em vaig animar a endinsar-me més cap a l'interior de les comunitats maputxes.
Al mateix autobús vaig conèixer una noia de dinou anys que passava els Nadals amb la seva família. Van caldre només vint minuts de conversa perquè em convidés a casa seva. Un encant. I un cop allà em vaig trobar enmig d'una família molt humil que em van fer sentir com a casa, oferint-me els pocs recursos de què disposaven. Vaig plantar la tenda al seu jardí entre les ovelles, les cabres i la letrina i vaig menjar amb ells tots els àpats de dos dies, al voltant del foc, entre mates, pa i margarina.

Ens enteníem com podíem, entre espanyol i mupudungun. L'àvia de la familia no sabia gaire espanyol i em feia preguntes com: quants maputxes queden a Espanya? Que hi ha muntanyes al teu país? I neu? I si no parleu en mupudungun ni en espanyol com us enteneu? Difícil d'entendre que fes fotos i amb una sola presa, pogués imprimir còpies per tots... Ha estat entretingut.

La primera nit vaig passar tan fred, que la segona em van fer entrar a la casa. No em vull imaginar el fred que deuen passar quan a l'hivern queden sota metres i metres de neu. No hi ha feina en tot el territori. La gent viu de la recolecta de pinyons, de vendre pa cuit a la cendra als turistes, dels teixits de llana que he apres a filar, de fer de temporers a les vinyes a centenars de kilòmetres de casa...
Després de compatir aquests dies amb ells entenc la base de la seva gran fe. Es difícil sobreviure en aquestes condicions. Però ells agraeixen cada dia a Déu i Jesús la sort de seguir vius i amb salut i amb suficient menjar per alimentar la família i la nouvinguda. No em volien acceptar diners. Però al final els vaig convèncer que per mi havia estat una estada genial i que a l'hotel no hi estaria tan còmode i pagaria el mateix. Si fins i tot parlaven que no havien pogut comprar farina perque havien pujat tant els preus!
Com a evangèlics que són, no he pogut indagar massa en els rituals tradicionals maputxes, però he après unes quantes paraules en mupudungun i la base de la seva lluita.

Al dia següent, en l'ascens al volcà Batea Mahuida, vaig arribar de cop i volta a un llac enmig del cràter, meitat Xile, meitat Argentina, podent observar en tot l'horitzó i a 360 graus, llacs i més llacs i els cims nevats de tots els volcans de la zona, de Sierra Nevada i dels Andes.

A l'ascens em van acompanyar els dos gossos de la família i un d'ells, que anava amb un cordill de plàstic com a corretja, que li havia de treure passada la carretera, se'm va escapar sense haver tingut temps de treure-li i va sortir esperitat darrera un conill i... vaig sentir un udol terrible i no el trobava i no parava de plorar i cridar, igual que jo, i s'estava ofegant i no el veia, i va callar i jo creia que s'havia mort. Mitja hora d'agonia, tots dos. Fins que l'altre gos em va venir a buscar i em va dirigir on era el petit i vaig poder arribar tot i que no hi passava ni una llebre per sota de tants esbarzers. En fi, que després de salvar-li la vida ens hem fet amics inseparables.

I el viatge continua, tot i que volien que em quedés a passar les festes amb ells. Però cap més parada, no m'ho puc permetre. Segueixo en zona volcànica... Aquest cop als peus del volcà Villarrica, a un poblet amb el mateix nom. Després cap a Pucón. Però això de ser en zona de volcans actius m'està alterant. Aquest que apareix a la foto és un dels pocs volcans actius amb pistes d'esquí habilitades... Surrealista. L'any passat va erosionar un volcan a la zona i ara hi van menys turistes per si la terra està contaminada. I més al sud, la ciutat de Chaitén ja no es pot visitar perquè va quedar soterrada per l'explosió del volcà l'any passat. Xile és un país sotmès a la bellesa i als terrors de la Pacha Mama. I amb tant volcà avui he somiat que explosionava el Villarrica i que havia de córrer amb l'Ester embarassada del Martí i el Roger amb l'Aina i l'Arnau als braços, perquè no ens caigués la lava i pedres a sobre. Una persona em queia morta a les mans i he cridat, tan fort que he despertat a l'americà i al francès que dormien al meu costat... Are you ok?

Una abraçada ben forta!! I bones festes de Nadal!!