Santiasko, com a casa!

El primer dia a Santiago em vaig sentir súper pueblerina, en el millor sentit de la paraula. Em molestava el soroll, la contaminació, els cotxes, agafar el metro, el ritme de la gent... Però després de 15 dies en un poble de poc més de 30 habitants suposo que és normal. El viatge en autobús sense cap sorpresa. Vaig seure amb una noia que duia un bebé i el vaig tenir entre els meus braços durant dues hores. Vaig dinar amb elles, vam xerrar, i ja tinc una altra família a visitar. No puc deixar de pensar en l'amabilitat de la gent d'aquest continent, d'aquest país. Tenen les portes obertes i el cor tan gran! Costa de creure's però ja porto tants dies sense trepitjar un hotel...

Santiago és una mica com Barcelona, o com Madrid... no sé, em sento a casa. Grans avingudes, parcs, edificis alts, cases baixes, festa cada nit, vidilla cultural... La catedral, el palacio de La Moneda, la casa de Pablo Neruda, el museu Salvador Allende, música de Víctor Jara, Violeta Parra...

Santiasko, com aquí l'anomenen, s'asseu en una vall entre la Cordillera Litoral i Los Andes. Des de qualsevol lloc veus les altes muntanyes nevades entre edificis que et fan sentir com a casa. Ara està prou net, però la contaminació arriba a un límit que prop del setanta per cent de la població de Santiago en vol marxar... però tota aquesta gent es queda i estarien encantats de quedar-s'hi a viure si les condicions milloressin. A mi tampoc m'importaria viure-hi un temps. M'hi sento tan bé que m'hi quedaré unes setmanes i després cap al sud.

I estic feliç perquè a Santiago m'he retrobat amb la Romina de Bordeaux, que ara ha ampliat la seva família i està feliçment casada amb la Nadia. Aviat aniran a viure a Suïssa així que espero poder veure-les aviat! I aquí m'estic a casa d'uns amics de la Romi perquè el seu pis és petitet. I són un encant: em passegen per tot Santiago, pels Andes, per Valparaíso i ara marxaré també amb ells cap al sud!

Amb el Jaume ens anem trobant! Ell encara se sent més a casa que jo. Y hay carrete asegurado! Amb la Jose, la Taly, la Romi, la Nadia, el Cristian, el Michael... al cine, a concerts, a Valparaíso, als cerros de Santiago! Definitivament, com a casa!!

Xile enganxa!!

Uf, fa un munt de temps que no escric res al blog... Les aventures continuen al mateix ritme loco i pausat a la vegada! Què tindrà Xile que a cada lloc on vaig m'hi sento tan a gust que no puc moure-me'n. Els últims dies a Barraza vaig notar que havia de seguir el viatge. Però a la vegada era tan feliç fent arrecades de jacarandà, esclupint en fusta, aprenent tantes coses! Al restaurant hi havia molta feina i algun que altre dia em vaig saturar però era tant més el que vaig gaudir!! Però tot té tun principi i un final i a Santiago m'hi esperava la Romina!

Amb la bicicleta sencera, però anclada a Ovalle...

Jaume, el meu més absolut condol per la bicicleta... però, què li va passar? En fi, després de la nostra separació, jo vaig seguir el camí en bicicleta. En total van ser 65 kilòmetres i quan vaig baixar de la bici no podia ni caminar. Vaig arribar al Valle del Encanto, vaig plantar la tenda i a dormir, entre roques amb pintures rupestres de més de 3.000 anys d'antiguitat. Quan l'endemà vaig parlar amb la gent d'un poble proper, em van dir que estava com un llum, que aquella vall està encantada, que com m'havia atrevit a dormir-hi sola... En fi, jo vaig dormir com un soc.

L'endemà vaig seguir la ruta, disposada a fer uns 4o kilòmetres, però pel camí volia parar i descansar. Després de 5 kilòmetres de baixada que després hauria de pujar de nou, vaig arribar al poble de Barraza, amb només de 35 habitants al nucli antic.

Al principi em vaig preguntar què hi feia allà... Però després de visitar una de les esglésies més antigues de Xile, 1680, vaig trobar un oasi enmig del no res. Cabildo Abierto, un restaurant familiar, tot construït de fang, i les taules i les cadires de fusta i de totora, i també el sostre, i les làmpares. Tot fet a mà. Construït dia a dia! El menjar em va semblar exquisit: empanada de camarón, papas fritas y cordero a la finas hierbas. De postre, leche nebada... Com un somni fet realitat!! Tant a gust des del primer moment! I jo que em moro de ganes d'aprendre a fer una casa i cadires i taules i làmpares... em vaig quedar admirada i preguntant preguntant, doncs m'he quedat a viure amb ells una temporada. Tinc una habitació i menjar i companyia, com una nova família xilena, i jo a canvi, els ajudo tant com puc al restaurant, en les feines domèstiques, pastant fang, fent làmpares...

No sé quant de temps m'hi quedaré, perquè sé que també vull seguir viatjant, però aquí he trobat un hogar, molta tranquil·litat i estic aprenent un munt de coses... Això sí, estic força més incomunicada, sense cobertura al mòbil i encara menys connexió a internet. Avui he fet 32 kilòmetres, així que potser no donaré senyals de vida fins d'aquí a uns dies, però estic molt bé! Una abraçada a tothom!!!

R.I.P.

La meva bicicleta va morir l'u de Novembre de 2008, en una benzinera de la ciutat d'Ovalle, a les 19.30h aproximadament. Prego a tothom que vulgui participar en el condol que m'ho faci saber lo abans possible.Gràcies.

''Que el soroll de la teva cadena sense greix ens acompanyi per sempre''