5.5.09
Cròniques des de Santiago
Sips... al final m'he decidit a continuar escrivint. Però estreno blog perquè aquest ja no serà un diari de viatge sinó un espai de reflexions i emocions que tinc ganes de compartir amb vosaltres.
Us animo a visitar-lo tot i que encara no hi ha massa cosa... Una abraçada!!
http://croniquesdesdesantiago.blogspot.com/
Us animo a visitar-lo tot i que encara no hi ha massa cosa... Una abraçada!!
http://croniquesdesdesantiago.blogspot.com/
26.2.09
A casa!
Estic a Barna a partir del 5 de març, així que arribo sense que sigui una sorpresa, amb ganes de veure-us i compartir una cerveseta!!! M'estaré per aquí tot el mes de març si no hi ha cap novetat. Una abraçada ben forta i fins moooooolt aviat!!
10.2.09
De vacances en vacances...
Un descans en el viatge, uns dies a la platja per poder tornar a apreciar els paisatges, amb els amics que he anat fent al llarg del viatge i amb un amiga de Bordeaux que ha vingut uns dies de visita. Dies de sorra, de roques, de solete... però poca aigua perquè estava gelada. En realitat és que m'enyorava, estava una mica cansada de viatjar sola i perquè a Xile em sento com a casa!
I una bona sorpresa, uns amics treballant en la gira per tot Xile de Heineken Extra Cold Experience, amb cerveses de gratis a la platgeta, a 0 graus... ara entenc l'encostipat que porto!
Però per no perdre la costum de conèixer les tradicions del país, visito el meu primer i últim rodeo de Xile. És molt menys sanguinari que las corridas de toros però no deixen d'acorralar les vaquetes contra la valla. També haig de dir que en mitja hora vaig veure més vaques fotent-se dels huasos dalt dels seus caballs, que punts van aconseguir. Les vaques s'esmonyien deixant-los en ridícul, vestits amb la seva roba tradicional fent honor a la bandera i himne del país. Una bona experiència i moltes rises.
I una mica d'asado, de mercadillo semblant als Encants Vells, de cançons del Silvio i Víctor Jara i festival documental amb testimonis que van patir la dictadura de Pinochet. Santiago a l'estiu és ple d'activitat cultural, de teatre, cinema a l'aire lliure... I com a Barcelona, es buida de cotxes i tot i la calor, la vida corre tranquil·la, a un ritme que s'enyora quan tothom torna de vacances.
I una bona sorpresa, uns amics treballant en la gira per tot Xile de Heineken Extra Cold Experience, amb cerveses de gratis a la platgeta, a 0 graus... ara entenc l'encostipat que porto!
Però per no perdre la costum de conèixer les tradicions del país, visito el meu primer i últim rodeo de Xile. És molt menys sanguinari que las corridas de toros però no deixen d'acorralar les vaquetes contra la valla. També haig de dir que en mitja hora vaig veure més vaques fotent-se dels huasos dalt dels seus caballs, que punts van aconseguir. Les vaques s'esmonyien deixant-los en ridícul, vestits amb la seva roba tradicional fent honor a la bandera i himne del país. Una bona experiència i moltes rises.
I una mica d'asado, de mercadillo semblant als Encants Vells, de cançons del Silvio i Víctor Jara i festival documental amb testimonis que van patir la dictadura de Pinochet. Santiago a l'estiu és ple d'activitat cultural, de teatre, cinema a l'aire lliure... I com a Barcelona, es buida de cotxes i tot i la calor, la vida corre tranquil·la, a un ritme que s'enyora quan tothom torna de vacances.1.2.09
D'Argentina a Xile!!
I d’El Bolsón a Bariloche… un paradís a la zona dels llacs argentina. Tot i que Bariloche es podria comparar amb Andorra La Vella en un cap de setmana d’esquí, hi he passat uns dies fantàstics. A l’arribar em va costar una mica per tota l’aglomeració de gent, de botigues de xocolata, de preus alts, de turistes israelites i de teclats en hebreu… San Carlos de Bariloche és un dels destins més apreciats tant pels argentins com pels turistes d’altres països. Un paradís natural amb tots els serveis, restaurants i botigues que es puguin imaginar. Però hi he estat molt còmode, he conegut a gent fantàstica i he vist paisatges irrepetibles al més pur estil dels Alps suïssos. Si fins i tot hi havia un poblet anomenat Colònia Suïssa i a cada cantonada de Bariloche s’hi podia veure un personatge amb pocs escrúpols amb una càmara de fotos a una mà i a l’altra un pobre San Bernat amb cara sotmesa però disposat a fer de model fotogràfic durant tot el dia.
Roger, gràcies pel consell de La Bolsa de Deporte. És un dels albergs més guapos que he vist en la meva vida, amb ordinadors, taula de ping pong i tots els mobles fets amb troncs de fusta, cuina súper equipada i el millor ambient en molt temps! Hi he trobat catalans, bascos, francesos, porteños, israelites… De tot i ben avingut!!I durant tot el dia, a la plaça del Centro Cívico, actuacions de pallassos, dansa, tango…
Als voltants de San Carlos de Bariloche hi ha desenes de llacs, muntanyes, cascades, excursions, boscos, parcs naturals increïbles… Quina enveja quan tornava la gent d’escalar el cerro Tronador, un volcà increïble amb una glacera de color negre impressionant, però s’ha de cuidar el genoll així que m’he hagut de conformar en fer excursions més curtetes pel Parque Nacional de los Arrayanes, Isla Victoria, Villa La Angostura i pujar amb telefèric al Cerro Otto. Surrealista trobar una còpia idèntica i a escala real del David de Miquelangelo a Argentina!
Després de barallar-me amb algunes agències de turisme que em volien enganyar amb la Ruta de los Siete Lagos, he aconseguit un bitllet en transport públic fins a San Martín de los Andes, un poblet de somnis, molt menys turístic, on conviuen argentins i maputxes, en el seu llac, platges, illetes i boscos. Interessant el museu del Ché que han obert aquest any mateix. En aquest poble es va quedar a dormir mentre viatjava per Sudamèrica en la seva motocicleta. El museu, en el mateix paller on va dormir, hi ha una important font documental de tota la seva biografia i de la revolució cubana. Ara però, he tornat a deixar Argentina, passant pel pas fronterer del volcà Llanín. Ja m’enyorava de Xile i com que aquí qualsevol distància és gran però curta al mateix temps, he viatjat cap a Santiago de Xile, aprofitant la visita d’una companya de Bordeaux que és a Santiago uns dies. De fet, ara som a uns 200 kilòmetres de Santiago, a una zona bonica de platja que no convida a banyar-se perquè l’aigua està congelada, però gaudint del solete d’un estiu amb temperatures fins als 37 graus! Una abraçada amb regust a gelat de manjar i una mica de caloreta que espero que us arribi per fer pujar les temperatures d’aquest hivern tan fred a Catalunya!
(ups... m'ha fet mandra girar les fotos)
21.1.09
Andes patagònics!!
Després de les meravelles dels últims dies costa trobar llocs tan espectaculars, però la Patagònia i els Andes argentins són impressionants te'ls miris des d'on te'ls miris. Des del poble El Chaltén vaig tornar al Calafate i d'allà un altre bus de vinticinc hores fins a Esquel. El tren que es veu a les fotos és La Trochita, un dels últims trens a vapor de via estreta que encara viatgen avui en dia. Comunicava 600 kilòmetres de poblets i comunitats mapuches, però des de fa deu anys està destinat exclusivament al turisme. A dins els vagons que daten de 1922 hi ha estufes de llenya. El tren anava tan a poc a poc que els passatgers baixaven i recollien llenya, per combatre els 30 graus sota zero que s'arriba a l'hivern...
I d'Esquel als parcs nacionals de Los Alerces, Lago Puelo... Llacs i llacs, i vegetació andino-patagònica i em vaig tornar boja quan vaig veure un pájaro carpintero!! Llàstima que la foto no és massa agraciada. Però gairebé em trenco una cama per aconseguir aquesta així que, peor es nada!
El Bolsón queda només a 300 metres sobre el nivell del mar protegit pels Andes sempre nevats i el Piltriquitrón, que en maputxe vol dir "el cerro colgado de las nubes". És un poble paradisíac d'uns 25.000 habitants, la majoria persones que als anys setanta van fugir de les grans ciutats per viure en pau i harmonia de l'artesania, l'agricultura, les teràpies alternatives. Des d'aleshores el poble ha mantingut actiu durant gairebé 40 anys una fira d'artesania i productes naturals espectacular. L'ambient que es respira és genial, una mica rollo Formentera però a la muntanya i a uns 12.000 kilòmetres. L'escultura rara aquesta que es veu, amb un troç de quarz blanc, és un "harmonitzador de l'ànima". 
A El Bolsón hi ha excursions precioses a cascades, llacs, formacions rocoses estranyes com aquesta que es diu La cabeza del Indio i l'impressionant Bosque Tallado. A partir d'un incendi que va cremar una part considerable dels arbres del Piltriquitrón, per iniciativa d'un dels artistes del poble, es va decidir tornar a donar vida als arbres cremats, fent jornades d'escultura cada cert temps. Actualment el bosc té 41 d'artistes de la zona i fins i tot d'altres països!
Ara segueixo cap a San Carlos de Bariloche, la ruta de los 13 lagos, San Martín de los Andes... Com que aquí és estiu, és ple d'argentins de tot arreu amb ganes de xerrar, així que no puc dir que aquests dies estigui sola. Genial poder compartir una cervesa artesanal amb gust a xocolata, o fruites del bosc!
I d'Esquel als parcs nacionals de Los Alerces, Lago Puelo... Llacs i llacs, i vegetació andino-patagònica i em vaig tornar boja quan vaig veure un pájaro carpintero!! Llàstima que la foto no és massa agraciada. Però gairebé em trenco una cama per aconseguir aquesta així que, peor es nada!
El Bolsón queda només a 300 metres sobre el nivell del mar protegit pels Andes sempre nevats i el Piltriquitrón, que en maputxe vol dir "el cerro colgado de las nubes". És un poble paradisíac d'uns 25.000 habitants, la majoria persones que als anys setanta van fugir de les grans ciutats per viure en pau i harmonia de l'artesania, l'agricultura, les teràpies alternatives. Des d'aleshores el poble ha mantingut actiu durant gairebé 40 anys una fira d'artesania i productes naturals espectacular. L'ambient que es respira és genial, una mica rollo Formentera però a la muntanya i a uns 12.000 kilòmetres. L'escultura rara aquesta que es veu, amb un troç de quarz blanc, és un "harmonitzador de l'ànima". 
A El Bolsón hi ha excursions precioses a cascades, llacs, formacions rocoses estranyes com aquesta que es diu La cabeza del Indio i l'impressionant Bosque Tallado. A partir d'un incendi que va cremar una part considerable dels arbres del Piltriquitrón, per iniciativa d'un dels artistes del poble, es va decidir tornar a donar vida als arbres cremats, fent jornades d'escultura cada cert temps. Actualment el bosc té 41 d'artistes de la zona i fins i tot d'altres països!
Ara segueixo cap a San Carlos de Bariloche, la ruta de los 13 lagos, San Martín de los Andes... Com que aquí és estiu, és ple d'argentins de tot arreu amb ganes de xerrar, així que no puc dir que aquests dies estigui sola. Genial poder compartir una cervesa artesanal amb gust a xocolata, o fruites del bosc!
14.1.09
Últims dies de Patagònia xilena i entrada a l'Argentina
A Tierra del Fuego, a Punta Arenas, a Puerto Natales, al Calafate i al Perito Moreno, hi estat de nou en família. Amb l'Evelin d'Israel i amb la família de la Rosita i el Víctor, i els tres fills. Ens ha passat de tot i no hem parat de riure: que no ens volguessin deixar passar la frontera per problemes amb els papers del cotxe, quedar-nos sense gasolina a les dues de la matinada i haver de creuar l'estret de Magallanes tres vegades per repostar amb la gasolina del mateix ferry, que em robessin la càmara de fotos... Sembla catastròfic però tot sempre acabava bé i no hem parat de riure ni un sol moment al dia. Amb ells he après que no val la pena estar de mal humor per res ni per ningú. Ara que ja ens hem separat, els trobo a faltar però també haig de dir que necessitava tornar a estar sola i seguir el meu camí.
El viatge a les Torres del Paine ha valgut moltíssim la pena. És un parc natural immens, amb llacs, glaciars, les famoses muntanyes granítiques... cóndors, camèlids... però per no sortir dels tòpics, he de dir que les muntanuyes anomenades Los Cuernos les he pogut veure perfecte, però les Torres en sí, ha estat impossible pels núvols i la boira. Què hi farem, s'hi haurà de tornar...
I del parc de Torres del Paine al Calafate i al glaciar Perito Moreno. Impossible descriure l'espectacle de veure caure els immensos blocs de gel al llac. Sembla el so d'un canó a l'explotar, com si s'hagués d'obrir la terra en dos... I és una cosa ben normal de veure, si et quedes una bona estona a gaudir de les meravelloses tonalitats i formacions del glaciar. El Perito Moreno és dels pocs glaciars en creixement en tot el món i avança un metre al dia, fins a topar amb la península; aleshores, amb la pressió, s'esmicola la punta i així segueix una i altra vegada. Espectacular! I això que hi vaig arribar que gairebé era fosc!
I del Calafate al poble d'El Chaltén, anomenat la capital del trekking. El poble es troba a l'interior del parc natural Los Glaciares i d'allà mateix surten els diferents recorreguts entre llacs, glaciars, llacunes color turquesa... El poble es va crear no fa més de vint-i-cinc anys per tenir presència argentina a la zona davant les pressions de l'exèrcit xilè. Els conflictes territorials no s'acaben entre els països de la guerra del pacífic. Perú reclama terres, Bolívia la sortida al mar, Argentina vol Tierra del Fuego i etc. És un tema que més val no tocar si comparteixes taula amb uns i altres. Per sort, són més germans que enemics!
Ara deixo la famosa Ruta 40 recorreguda pel Che Guevara, massificada de turistes, sense pavimentar i amb poc transport públic, tot i que la reenganxaré d'aquí a dos dies, a Esquel, Futaleufú... Una mica més de muntanya abans d'anar cap a Buenos Aires. Salut!
Aquests dies no he parat de sentir-me com a casa, per la gent, però també pel rastre que vant deixant companys catalans arreu del món, com aquest cartell de "Terrassa a 12.921 km" al mirador de Punta Arenas o el restaurant La Senyera al poble d'El Chaltén, a Argentina.
El viatge a les Torres del Paine ha valgut moltíssim la pena. És un parc natural immens, amb llacs, glaciars, les famoses muntanyes granítiques... cóndors, camèlids... però per no sortir dels tòpics, he de dir que les muntanuyes anomenades Los Cuernos les he pogut veure perfecte, però les Torres en sí, ha estat impossible pels núvols i la boira. Què hi farem, s'hi haurà de tornar... I del parc de Torres del Paine al Calafate i al glaciar Perito Moreno. Impossible descriure l'espectacle de veure caure els immensos blocs de gel al llac. Sembla el so d'un canó a l'explotar, com si s'hagués d'obrir la terra en dos... I és una cosa ben normal de veure, si et quedes una bona estona a gaudir de les meravelloses tonalitats i formacions del glaciar. El Perito Moreno és dels pocs glaciars en creixement en tot el món i avança un metre al dia, fins a topar amb la península; aleshores, amb la pressió, s'esmicola la punta i així segueix una i altra vegada. Espectacular! I això que hi vaig arribar que gairebé era fosc!
I del Calafate al poble d'El Chaltén, anomenat la capital del trekking. El poble es troba a l'interior del parc natural Los Glaciares i d'allà mateix surten els diferents recorreguts entre llacs, glaciars, llacunes color turquesa... El poble es va crear no fa més de vint-i-cinc anys per tenir presència argentina a la zona davant les pressions de l'exèrcit xilè. Els conflictes territorials no s'acaben entre els països de la guerra del pacífic. Perú reclama terres, Bolívia la sortida al mar, Argentina vol Tierra del Fuego i etc. És un tema que més val no tocar si comparteixes taula amb uns i altres. Per sort, són més germans que enemics!
Ara deixo la famosa Ruta 40 recorreguda pel Che Guevara, massificada de turistes, sense pavimentar i amb poc transport públic, tot i que la reenganxaré d'aquí a dos dies, a Esquel, Futaleufú... Una mica més de muntanya abans d'anar cap a Buenos Aires. Salut!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
