Últims dies de Patagònia xilena i entrada a l'Argentina

A Tierra del Fuego, a Punta Arenas, a Puerto Natales, al Calafate i al Perito Moreno, hi estat de nou en família. Amb l'Evelin d'Israel i amb la família de la Rosita i el Víctor, i els tres fills. Ens ha passat de tot i no hem parat de riure: que no ens volguessin deixar passar la frontera per problemes amb els papers del cotxe, quedar-nos sense gasolina a les dues de la matinada i haver de creuar l'estret de Magallanes tres vegades per repostar amb la gasolina del mateix ferry, que em robessin la càmara de fotos... Sembla catastròfic però tot sempre acabava bé i no hem parat de riure ni un sol moment al dia. Amb ells he après que no val la pena estar de mal humor per res ni per ningú. Ara que ja ens hem separat, els trobo a faltar però també haig de dir que necessitava tornar a estar sola i seguir el meu camí.

Aquests dies no he parat de sentir-me com a casa, per la gent, però també pel rastre que vant deixant companys catalans arreu del món, com aquest cartell de "Terrassa a 12.921 km" al mirador de Punta Arenas o el restaurant La Senyera al poble d'El Chaltén, a Argentina.

El viatge a les Torres del Paine ha valgut moltíssim la pena. És un parc natural immens, amb llacs, glaciars, les famoses muntanyes granítiques... cóndors, camèlids... però per no sortir dels tòpics, he de dir que les muntanuyes anomenades Los Cuernos les he pogut veure perfecte, però les Torres en sí, ha estat impossible pels núvols i la boira. Què hi farem, s'hi haurà de tornar...

I del parc de Torres del Paine al Calafate i al glaciar Perito Moreno. Impossible descriure l'espectacle de veure caure els immensos blocs de gel al llac. Sembla el so d'un canó a l'explotar, com si s'hagués d'obrir la terra en dos... I és una cosa ben normal de veure, si et quedes una bona estona a gaudir de les meravelloses tonalitats i formacions del glaciar. El Perito Moreno és dels pocs glaciars en creixement en tot el món i avança un metre al dia, fins a topar amb la península; aleshores, amb la pressió, s'esmicola la punta i així segueix una i altra vegada. Espectacular! I això que hi vaig arribar que gairebé era fosc!

I del Calafate al poble d'El Chaltén, anomenat la capital del trekking. El poble es troba a l'interior del parc natural Los Glaciares i d'allà mateix surten els diferents recorreguts entre llacs, glaciars, llacunes color turquesa... El poble es va crear no fa més de vint-i-cinc anys per tenir presència argentina a la zona davant les pressions de l'exèrcit xilè. Els conflictes territorials no s'acaben entre els països de la guerra del pacífic. Perú reclama terres, Bolívia la sortida al mar, Argentina vol Tierra del Fuego i etc. És un tema que més val no tocar si comparteixes taula amb uns i altres. Per sort, són més germans que enemics!

Ara deixo la famosa Ruta 40 recorreguda pel Che Guevara, massificada de turistes, sense pavimentar i amb poc transport públic, tot i que la reenganxaré d'aquí a dos dies, a Esquel, Futaleufú... Una mica més de muntanya abans d'anar cap a Buenos Aires. Salut!