Andes patagònics!!

Després de les meravelles dels últims dies costa trobar llocs tan espectaculars, però la Patagònia i els Andes argentins són impressionants te'ls miris des d'on te'ls miris. Des del poble El Chaltén vaig tornar al Calafate i d'allà un altre bus de vinticinc hores fins a Esquel. El tren que es veu a les fotos és La Trochita, un dels últims trens a vapor de via estreta que encara viatgen avui en dia. Comunicava 600 kilòmetres de poblets i comunitats mapuches, però des de fa deu anys està destinat exclusivament al turisme. A dins els vagons que daten de 1922 hi ha estufes de llenya. El tren anava tan a poc a poc que els passatgers baixaven i recollien llenya, per combatre els 30 graus sota zero que s'arriba a l'hivern...

I d'Esquel als parcs nacionals de Los Alerces, Lago Puelo... Llacs i llacs, i vegetació andino-patagònica i em vaig tornar boja quan vaig veure un pájaro carpintero!! Llàstima que la foto no és massa agraciada. Però gairebé em trenco una cama per aconseguir aquesta així que, peor es nada!

El Bolsón queda només a 300 metres sobre el nivell del mar protegit pels Andes sempre nevats i el Piltriquitrón, que en maputxe vol dir "el cerro colgado de las nubes". És un poble paradisíac d'uns 25.000 habitants, la majoria persones que als anys setanta van fugir de les grans ciutats per viure en pau i harmonia de l'artesania, l'agricultura, les teràpies alternatives. Des d'aleshores el poble ha mantingut actiu durant gairebé 40 anys una fira d'artesania i productes naturals espectacular. L'ambient que es respira és genial, una mica rollo Formentera però a la muntanya i a uns 12.000 kilòmetres. L'escultura rara aquesta que es veu, amb un troç de quarz blanc, és un "harmonitzador de l'ànima". A El Bolsón hi ha excursions precioses a cascades, llacs, formacions rocoses estranyes com aquesta que es diu La cabeza del Indio i l'impressionant Bosque Tallado. A partir d'un incendi que va cremar una part considerable dels arbres del Piltriquitrón, per iniciativa d'un dels artistes del poble, es va decidir tornar a donar vida als arbres cremats, fent jornades d'escultura cada cert temps. Actualment el bosc té 41 d'artistes de la zona i fins i tot d'altres països!

Ara segueixo cap a San Carlos de Bariloche, la ruta de los 13 lagos, San Martín de los Andes... Com que aquí és estiu, és ple d'argentins de tot arreu amb ganes de xerrar, així que no puc dir que aquests dies estigui sola. Genial poder compartir una cervesa artesanal amb gust a xocolata, o fruites del bosc!

Últims dies de Patagònia xilena i entrada a l'Argentina

A Tierra del Fuego, a Punta Arenas, a Puerto Natales, al Calafate i al Perito Moreno, hi estat de nou en família. Amb l'Evelin d'Israel i amb la família de la Rosita i el Víctor, i els tres fills. Ens ha passat de tot i no hem parat de riure: que no ens volguessin deixar passar la frontera per problemes amb els papers del cotxe, quedar-nos sense gasolina a les dues de la matinada i haver de creuar l'estret de Magallanes tres vegades per repostar amb la gasolina del mateix ferry, que em robessin la càmara de fotos... Sembla catastròfic però tot sempre acabava bé i no hem parat de riure ni un sol moment al dia. Amb ells he après que no val la pena estar de mal humor per res ni per ningú. Ara que ja ens hem separat, els trobo a faltar però també haig de dir que necessitava tornar a estar sola i seguir el meu camí.

Aquests dies no he parat de sentir-me com a casa, per la gent, però també pel rastre que vant deixant companys catalans arreu del món, com aquest cartell de "Terrassa a 12.921 km" al mirador de Punta Arenas o el restaurant La Senyera al poble d'El Chaltén, a Argentina.

El viatge a les Torres del Paine ha valgut moltíssim la pena. És un parc natural immens, amb llacs, glaciars, les famoses muntanyes granítiques... cóndors, camèlids... però per no sortir dels tòpics, he de dir que les muntanuyes anomenades Los Cuernos les he pogut veure perfecte, però les Torres en sí, ha estat impossible pels núvols i la boira. Què hi farem, s'hi haurà de tornar...

I del parc de Torres del Paine al Calafate i al glaciar Perito Moreno. Impossible descriure l'espectacle de veure caure els immensos blocs de gel al llac. Sembla el so d'un canó a l'explotar, com si s'hagués d'obrir la terra en dos... I és una cosa ben normal de veure, si et quedes una bona estona a gaudir de les meravelloses tonalitats i formacions del glaciar. El Perito Moreno és dels pocs glaciars en creixement en tot el món i avança un metre al dia, fins a topar amb la península; aleshores, amb la pressió, s'esmicola la punta i així segueix una i altra vegada. Espectacular! I això que hi vaig arribar que gairebé era fosc!

I del Calafate al poble d'El Chaltén, anomenat la capital del trekking. El poble es troba a l'interior del parc natural Los Glaciares i d'allà mateix surten els diferents recorreguts entre llacs, glaciars, llacunes color turquesa... El poble es va crear no fa més de vint-i-cinc anys per tenir presència argentina a la zona davant les pressions de l'exèrcit xilè. Els conflictes territorials no s'acaben entre els països de la guerra del pacífic. Perú reclama terres, Bolívia la sortida al mar, Argentina vol Tierra del Fuego i etc. És un tema que més val no tocar si comparteixes taula amb uns i altres. Per sort, són més germans que enemics!

Ara deixo la famosa Ruta 40 recorreguda pel Che Guevara, massificada de turistes, sense pavimentar i amb poc transport públic, tot i que la reenganxaré d'aquí a dos dies, a Esquel, Futaleufú... Una mica més de muntanya abans d'anar cap a Buenos Aires. Salut!

Cap d'any a la Patagònia... amb raïm però sense campanades

Avui em sento animada a escriure... És curiós però quan es deixa per més endevant mai es troba el moment. I ara ja se m'acomula la feina. I volia fer-ho abans de creuar la frontera. En unes hores ja seré a Argentina.
Em va costar decidir-me d'agafar el ferry Navimag. Eren molts diners... i no sabia si valdria la pena. Però definitivament ha estat un viatge preciós. Tres nits i quatre dies navegant pels canals patagònics de Xile. Com si la terra s'hagués esmicolat, illes i més illes, trocets de terra aquí i allà; alguns semblava que els poguessis agafar amb la mà, altres, majestuosos cims nevats i coronats per núvols en plena tempesta. La boira imprimia una atmosfera de misteri alguns moments del dia, entre vaixells que havien quedat enclavats en les roques, i passos entre illes de no més de vuitanta metres. Ha estat una experiència interessant. Molts diuen que el paisatge és més bonic a l'hivern.

El darrer dia vam passar a poc menys d'un quilòmetre dels camps glaciars del sud de Xile. Aquest rep el nom de Pío XI. Es fa molt impressionant veure un glaciar al davant! I no sé perquè la càmara mai pot apreciar les tonalitats blaves del gel. És un glaciar immens tot i que cada any retrocedeix...

I cómo no, una mica de gel per les begudes de la nit de Cap d'Any. Volia afegir unes fotos del moment de les campanades menjant raïm amb uns catalans que vaig trobar dalt del vaixell però malauradament fa un parell de dies em van robar la càmara i vaig perdre totes les fotos del viatge. Sort que encara estic viatjant amb gent que vaig conèixer al ferry i així podré recuperar alguns paisatges i bons moments del viatge!

L'arribada a Puerto Natales no és menys sorprenent que la resta de viatge. Va ser just a l'arribada que vaig fer aquesta foto mentre esperava un taxi per anar a l'estació d'autobusos i seguir el viatge a Punta Arenas, que va passar una família xilena del creuer que també hi anava, i allà va comensar la peripècia del viatge en minibús de cinc xilens amb poc anglès, una senyora d'Israel i servidora.

Caòticament divertit i entrenyable!! Amb ells hem seguit el viatge cap a Tierra del Fuego, xilena i argentina. Extensions infinites de terra amb cavalls salvatges, guanacos, una espècie d'estruç, flamencs... Aquestes terres reben el nom de Tierra del Fuego, per les fogueres que es veien des dels vaixells dels primers espanyols que van navegar pels canals patagònics. Els habitants d'aquesta zona vivien sense roba, de la caça i la pesca, en temperatures extremes que podien arribar a -20º.


Patagònia també vol dir Peus Grans. Segons els primers testimonis, en aquestes terres vivien pacíficament uns habitants de pell fosca, gran complexió i peus gegants. A la foto podreu trobar una escultura a escala real. Seva i meva! La vida és plena de contrastos!

A Punta Arenas vam agafar un altre ferry fins a l'illa Magdalena, enmig de l'estret de Magallanes. Més de mig milió de pingüins habiten en l'anomenat Monumento Nacional a los Pingüinos.

En fi, ara sí que acabo la crònica d'aquests primers dies a la fi del món, on he tingut la meravellosa coincidència de trobar-me el Pep de Vilafranca! El món és molt petit!!
Un altre dia escriuré sobre la visita a les Torres del Paine i el Glaciar Grey. Avui anem cap a Argentina de nou, cap a Río Turbio, el Calafate, Perito Moreno...
Una abraçada!