fent les amèriques...

Paranoia pandèmica

2009-08-08T19:31:00.001-03:00

Cròniques des de Santiago

2009-05-05T00:46:00.003-03:00

Sips... al final m'he decidit a continuar escrivint. Però estreno blog perquè aquest ja no serà un diari de viatge sinó un espai de reflexions i emocions que tinc ganes de compartir amb vosaltres.
Us animo a visitar-lo tot i que encara no hi ha massa cosa... Una abraçada!!

http://croniquesdesdesantiago.blogspot.com/

A casa!

2009-02-26T15:39:00.002-02:00

Estic a Barna a partir del 5 de març, així que arribo sense que sigui una sorpresa, amb ganes de veure-us i compartir una cerveseta!!! M'estaré per aquí tot el mes de març si no hi ha cap novetat. Una abraçada ben forta i fins moooooolt aviat!!

De vacances en vacances...

2009-02-10T17:25:00.012-02:00

Un descans en el viatge, uns dies a la platja per poder tornar a apreciar els paisatges, amb els amics que he anat fent al llarg del viatge i amb un amiga de Bordeaux que ha vingut uns dies de visita. Dies de sorra, de roques, de solete... però poca aigua perquè estava gelada. En realitat és que m'enyorava, estava una mica cansada de viatjar sola i perquè a Xile em sento com a casa!

I una bona sorpresa, uns amics treballant en la gira per tot Xile de Heineken Extra Cold Experience, amb cerveses de gratis a la platgeta, a 0 graus... ara entenc l'encostipat que porto!

Però per no perdre la costum de conèixer les tradicions del país, visito el meu primer i últim rodeo de Xile. És molt menys sanguinari que las corridas de toros però no deixen d'acorralar les vaquetes contra la valla. També haig de dir que en mitja hora vaig veure més vaques fotent-se dels huasos dalt dels seus caballs, que punts van aconseguir. Les vaques s'esmonyien deixant-los en ridícul, vestits amb la seva roba tradicional fent honor a la bandera i himne del país. Una bona experiència i moltes rises.

I per una mica més d'adrenalina, enmig de Santiago, un llençament cinquanta metres amunt a cent vint kilòmetres per hora, per sobre dels gratacels de la ciutat!!

I una mica d'asado, de mercadillo semblant als Encants Vells, de cançons del Silvio i Víctor Jara i festival documental amb testimonis que van patir la dictadura de Pinochet. Santiago a l'estiu és ple d'activitat cultural, de teatre, cinema a l'aire lliure... I com a Barcelona, es buida de cotxes i tot i la calor, la vida corre tranquil·la, a un ritme que s'enyora quan tothom torna de vacances.

D'Argentina a Xile!!

2009-02-01T22:50:00.006-02:00

I d’El Bolsón a Bariloche… un paradís a la zona dels llacs argentina. Tot i que Bariloche es podria comparar amb Andorra La Vella en un cap de setmana d’esquí, hi he passat uns dies fantàstics. A l’arribar em va costar una mica per tota l’aglomeració de gent, de botigues de xocolata, de preus alts, de turistes israelites i de teclats en hebreu… San Carlos de Bariloche és un dels destins més apreciats tant pels argentins com pels turistes d’altres països. Un paradís natural amb tots els serveis, restaurants i botigues que es puguin imaginar. Però hi he estat molt còmode, he conegut a gent fantàstica i he vist paisatges irrepetibles al més pur estil dels Alps suïssos. Si fins i tot hi havia un poblet anomenat Colònia Suïssa i a cada cantonada de Bariloche s’hi podia veure un personatge amb pocs escrúpols amb una càmara de fotos a una mà i a l’altra un pobre San Bernat amb cara sotmesa però disposat a fer de model fotogràfic durant tot el dia.

Roger, gràcies pel consell de La Bolsa de Deporte. És un dels albergs més guapos que he vist en la meva vida, amb ordinadors, taula de ping pong i tots els mobles fets amb troncs de fusta, cuina súper equipada i el millor ambient en molt temps! Hi he trobat catalans, bascos, francesos, porteños, israelites… De tot i ben avingut!!
I durant tot el dia, a la plaça del Centro Cívico, actuacions de pallassos, dansa, tango…
Als voltants de San Carlos de Bariloche hi ha desenes de llacs, muntanyes, cascades, excursions, boscos, parcs naturals increïbles… Quina enveja quan tornava la gent d’escalar el cerro Tronador, un volcà increïble amb una glacera de color negre impressionant, però s’ha de cuidar el genoll així que m’he hagut de conformar en fer excursions més curtetes pel Parque Nacional de los Arrayanes, Isla Victoria, Villa La Angostura i pujar amb telefèric al Cerro Otto. Surrealista trobar una còpia idèntica i a escala real del David de Miquelangelo a Argentina!

Després de barallar-me amb algunes agències de turisme que em volien enganyar amb la Ruta de los Siete Lagos, he aconseguit un bitllet en transport públic fins a San Martín de los Andes, un poblet de somnis, molt menys turístic, on conviuen argentins i maputxes, en el seu llac, platges, illetes i boscos. Interessant el museu del Ché que han obert aquest any mateix. En aquest poble es va quedar a dormir mentre viatjava per Sudamèrica en la seva motocicleta. El museu, en el mateix paller on va dormir, hi ha una important font documental de tota la seva biografia i de la revolució cubana.

Ara però, he tornat a deixar Argentina, passant pel pas fronterer del volcà Llanín. Ja m’enyorava de Xile i com que aquí qualsevol distància és gran però curta al mateix temps, he viatjat cap a Santiago de Xile, aprofitant la visita d’una companya de Bordeaux que és a Santiago uns dies. De fet, ara som a uns 200 kilòmetres de Santiago, a una zona bonica de platja que no convida a banyar-se perquè l’aigua està congelada, però gaudint del solete d’un estiu amb temperatures fins als 37 graus! Una abraçada amb regust a gelat de manjar i una mica de caloreta que espero que us arribi per fer pujar les temperatures d’aquest hivern tan fred a Catalunya!

(ups... m'ha fet mandra girar les fotos)

Andes patagònics!!

2009-01-21T12:33:00.005-02:00

Després de les meravelles dels últims dies costa trobar llocs tan espectaculars, però la Patagònia i els Andes argentins són impressionants te'ls miris des d'on te'ls miris. Des del poble El Chaltén vaig tornar al Calafate i d'allà un altre bus de vinticinc hores fins a Esquel. El tren que es veu a les fotos és La Trochita, un dels últims trens a vapor de via estreta que encara viatgen avui en dia. Comunicava 600 kilòmetres de poblets i comunitats mapuches, però des de fa deu anys està destinat exclusivament al turisme. A dins els vagons que daten de 1922 hi ha estufes de llenya. El tren anava tan a poc a poc que els passatgers baixaven i recollien llenya, per combatre els 30 graus sota zero que s'arriba a l'hivern...

I d'Esquel als parcs nacionals de Los Alerces, Lago Puelo... Llacs i llacs, i vegetació andino-patagònica i em vaig tornar boja quan vaig veure un pájaro carpintero!! Llàstima que la foto no és massa agraciada. Però gairebé em trenco una cama per aconseguir aquesta així que, peor es nada!

El Bolsón queda només a 300 metres sobre el nivell del mar protegit pels Andes sempre nevats i el Piltriquitrón, que en maputxe vol dir "el cerro colgado de las nubes". És un poble paradisíac d'uns 25.000 habitants, la majoria persones que als anys setanta van fugir de les grans ciutats per viure en pau i harmonia de l'artesania, l'agricultura, les teràpies alternatives. Des d'aleshores el poble ha mantingut actiu durant gairebé 40 anys una fira d'artesania i productes naturals espectacular. L'ambient que es respira és genial, una mica rollo Formentera però a la muntanya i a uns 12.000 kilòmetres. L'escultura rara aquesta que es veu, amb un troç de quarz blanc, és un "harmonitzador de l'ànima". A El Bolsón hi ha excursions precioses a cascades, llacs, formacions rocoses estranyes com aquesta que es diu La cabeza del Indio i l'impressionant Bosque Tallado. A partir d'un incendi que va cremar una part considerable dels arbres del Piltriquitrón, per iniciativa d'un dels artistes del poble, es va decidir tornar a donar vida als arbres cremats, fent jornades d'escultura cada cert temps. Actualment el bosc té 41 d'artistes de la zona i fins i tot d'altres països!

Ara segueixo cap a San Carlos de Bariloche, la ruta de los 13 lagos, San Martín de los Andes... Com que aquí és estiu, és ple d'argentins de tot arreu amb ganes de xerrar, així que no puc dir que aquests dies estigui sola. Genial poder compartir una cervesa artesanal amb gust a xocolata, o fruites del bosc!

Últims dies de Patagònia xilena i entrada a l'Argentina

2009-01-14T15:50:00.008-02:00

A Tierra del Fuego, a Punta Arenas, a Puerto Natales, al Calafate i al Perito Moreno, hi estat de nou en família. Amb l'Evelin d'Israel i amb la família de la Rosita i el Víctor, i els tres fills. Ens ha passat de tot i no hem parat de riure: que no ens volguessin deixar passar la frontera per problemes amb els papers del cotxe, quedar-nos sense gasolina a les dues de la matinada i haver de creuar l'estret de Magallanes tres vegades per repostar amb la gasolina del mateix ferry, que em robessin la càmara de fotos... Sembla catastròfic però tot sempre acabava bé i no hem parat de riure ni un sol moment al dia. Amb ells he après que no val la pena estar de mal humor per res ni per ningú. Ara que ja ens hem separat, els trobo a faltar però també haig de dir que necessitava tornar a estar sola i seguir el meu camí.

Aquests dies no he parat de sentir-me com a casa, per la gent, però també pel rastre que vant deixant companys catalans arreu del món, com aquest cartell de "Terrassa a 12.921 km" al mirador de Punta Arenas o el restaurant La Senyera al poble d'El Chaltén, a Argentina.

El viatge a les Torres del Paine ha valgut moltíssim la pena. És un parc natural immens, amb llacs, glaciars, les famoses muntanyes granítiques... cóndors, camèlids... però per no sortir dels tòpics, he de dir que les muntanuyes anomenades Los Cuernos les he pogut veure perfecte, però les Torres en sí, ha estat impossible pels núvols i la boira. Què hi farem, s'hi haurà de tornar...

I del parc de Torres del Paine al Calafate i al glaciar Perito Moreno. Impossible descriure l'espectacle de veure caure els immensos blocs de gel al llac. Sembla el so d'un canó a l'explotar, com si s'hagués d'obrir la terra en dos... I és una cosa ben normal de veure, si et quedes una bona estona a gaudir de les meravelloses tonalitats i formacions del glaciar. El Perito Moreno és dels pocs glaciars en creixement en tot el món i avança un metre al dia, fins a topar amb la península; aleshores, amb la pressió, s'esmicola la punta i així segueix una i altra vegada. Espectacular! I això que hi vaig arribar que gairebé era fosc!

I del Calafate al poble d'El Chaltén, anomenat la capital del trekking. El poble es troba a l'interior del parc natural Los Glaciares i d'allà mateix surten els diferents recorreguts entre llacs, glaciars, llacunes color turquesa... El poble es va crear no fa més de vint-i-cinc anys per tenir presència argentina a la zona davant les pressions de l'exèrcit xilè. Els conflictes territorials no s'acaben entre els països de la guerra del pacífic. Perú reclama terres, Bolívia la sortida al mar, Argentina vol Tierra del Fuego i etc. És un tema que més val no tocar si comparteixes taula amb uns i altres. Per sort, són més germans que enemics!

Ara deixo la famosa Ruta 40 recorreguda pel Che Guevara, massificada de turistes, sense pavimentar i amb poc transport públic, tot i que la reenganxaré d'aquí a dos dies, a Esquel, Futaleufú... Una mica més de muntanya abans d'anar cap a Buenos Aires. Salut!

Cap d'any a la Patagònia... amb raïm però sense campanades

2009-01-02T18:10:00.007-02:00

Avui em sento animada a escriure... És curiós però quan es deixa per més endevant mai es troba el moment. I ara ja se m'acomula la feina. I volia fer-ho abans de creuar la frontera. En unes hores ja seré a Argentina.
Em va costar decidir-me d'agafar el ferry Navimag. Eren molts diners... i no sabia si valdria la pena. Però definitivament ha estat un viatge preciós. Tres nits i quatre dies navegant pels canals patagònics de Xile. Com si la terra s'hagués esmicolat, illes i més illes, trocets de terra aquí i allà; alguns semblava que els poguessis agafar amb la mà, altres, majestuosos cims nevats i coronats per núvols en plena tempesta. La boira imprimia una atmosfera de misteri alguns moments del dia, entre vaixells que havien quedat enclavats en les roques, i passos entre illes de no més de vuitanta metres. Ha estat una experiència interessant. Molts diuen que el paisatge és més bonic a l'hivern.

El darrer dia vam passar a poc menys d'un quilòmetre dels camps glaciars del sud de Xile. Aquest rep el nom de Pío XI. Es fa molt impressionant veure un glaciar al davant! I no sé perquè la càmara mai pot apreciar les tonalitats blaves del gel. És un glaciar immens tot i que cada any retrocedeix...

I cómo no, una mica de gel per les begudes de la nit de Cap d'Any. Volia afegir unes fotos del moment de les campanades menjant raïm amb uns catalans que vaig trobar dalt del vaixell però malauradament fa un parell de dies em van robar la càmara i vaig perdre totes les fotos del viatge. Sort que encara estic viatjant amb gent que vaig conèixer al ferry i així podré recuperar alguns paisatges i bons moments del viatge!

L'arribada a Puerto Natales no és menys sorprenent que la resta de viatge. Va ser just a l'arribada que vaig fer aquesta foto mentre esperava un taxi per anar a l'estació d'autobusos i seguir el viatge a Punta Arenas, que va passar una família xilena del creuer que també hi anava, i allà va comensar la peripècia del viatge en minibús de cinc xilens amb poc anglès, una senyora d'Israel i servidora.

Caòticament divertit i entrenyable!! Amb ells hem seguit el viatge cap a Tierra del Fuego, xilena i argentina. Extensions infinites de terra amb cavalls salvatges, guanacos, una espècie d'estruç, flamencs... Aquestes terres reben el nom de Tierra del Fuego, per les fogueres que es veien des dels vaixells dels primers espanyols que van navegar pels canals patagònics. Els habitants d'aquesta zona vivien sense roba, de la caça i la pesca, en temperatures extremes que podien arribar a -20º.

Patagònia també vol dir Peus Grans. Segons els primers testimonis, en aquestes terres vivien pacíficament uns habitants de pell fosca, gran complexió i peus gegants. A la foto podreu trobar una escultura a escala real. Seva i meva! La vida és plena de contrastos!

A Punta Arenas vam agafar un altre ferry fins a l'illa Magdalena, enmig de l'estret de Magallanes. Més de mig milió de pingüins habiten en l'anomenat Monumento Nacional a los Pingüinos.

En fi, ara sí que acabo la crònica d'aquests primers dies a la fi del món, on he tingut la meravellosa coincidència de trobar-me el Pep de Vilafranca! El món és molt petit!!
Un altre dia escriuré sobre la visita a les Torres del Paine i el Glaciar Grey. Avui anem cap a Argentina de nou, cap a Río Turbio, el Calafate, Perito Moreno...
Una abraçada!

Crònica d'un Nadal sense Caga Tió

2008-12-27T22:00:00.005-02:00

Aquest Nadal ha estat un dia molt especial!! El Miqui, un amic de Santiago, ha baixat al sud així que al final l'he passat acompanyada i lluny de les neules, els turrons... Al contrari, que he menjat ostres, cireres, nectarines...
Hem llogat un cotxe, així que hem pogut recórrer bona part de la regió dels llacs del sud de Xile. La ruta ha començat pels llacs de Llanquihue i Todos los Santos, els pobles de Frutillar, Puerto Varas i Ensenada, i els salts d'aigua de Petrohué. Al migdia, ascensió en telecadira i a peu del volcà Osorno, i després un banyet a PuertoVaras! Sembla impossible tot en un sol dia però aquí segueixen les fotos d'aquesta bogeria...

Després del bany al llac de Llonquihue, que per cert l'aigua estava glaçada, hem anat cap a Puerto Montt. La idea era agafar el ferry que ens portaria capa l'illa de Chiloé. Hi hem arribat que ja era fosc però hem pogut gaudir de l'espectacular posta de sol des de l'últim poble de l'illa.

L'illa és més gran del que ens pensàvem i fina a Quellón són gairebé 200 quilòmetres de creuar boscos, camps i llacs, i cases i esglésies de fusta. A Quellón s'acaba la carretera Panamericana que creua tot el continent americà des d'Alaska fins al naixement de la Patagònia xilena on el continent s'esbocina en centenars d'illes i blocs de gel. Aquesta va ser la nostra arribada al quilòmetre zero.

Chiloé és una illa preciosa i plena d'encant. Totes les construccions són de fusta i algunes cases a la costa s'aixequen sobre palafitos o pals de fusta per evitar que l'aigua del Pacífic inundi les cases. L'illa, entre terratrèmols i tsunamis, s'ha vist afectada un munt de vegades. Viuen de l'activitat pesquera i actualment de les salmoneres que alimenten de sushi a Japó.

Hem passat dos dies genials recorrent els diferents pobles de l'illa: Chonchi, Quellón, Castro, Dalcahue, Ancud i els pobles de Curaco de Vélez, Achao i Tolquien d'una illeta veïna anomenada Quinchao. També he porvat la pesca amb cullereta (fil de pescar i una llauna vella) però tots els peixos se m'han escapat a l'últim segon. Què hi farem...

Ara torno a ser de nou a Puerto Montt. El vaixell vermell és el Navimag, un vaixell de càrrega que va veure l'oportunitat de destinar una mica d'espai pels turistes amb menys recursos i fa el creuer des de Puerto Montt fins a Puerto Natale, una travessia pels fiords de la Patagònica xilena fins a Tierra del Fuego... Encara no sé si l'agafaré perquè és molt car però diuen que és només per una vegada, no? Continuarà...

Nadals passats per aigua!

2008-12-21T21:27:00.007-02:00

Continuo a la zona dels llacs i volcans al sud de Xile. He passat uns dies a Villarrica, Pucón, Lican Ray... un paradís amb regust suís, amb paisatges de verd intens, casetes de fusta a l'estil europeu, flors arreu i cartells en alemany. El sud de Xile va rebre prop de 30.000 alemanys en l'època de la repoblació del territori. Així que entre maputxes, espanyols, holandesos, criollos... la barreja cultural és extraordinària.

Aquests dies m'he regalat una mica d'aventura... Kaiac pel llac Villarrica, rafting en el descens del riu Trancura i excursió a cavall per terres maputxes. Necessitava una mica d'aventura per compensar l'estar de nou sola i passar els Nadals lluny de la família...

El volcà segueix fumejant però sembla que no es perillós... De moment tots els semàfors d'alerta volcànica apareixen de color verd. Els maputxes d'aquestes terres anomenen el volcà Villarrica "la casa del diable". Tots tenen un record massa viu de la darrera erupció a inicis dels vuitanta. A les ascencions que es fan al volcà es pot veure sovint la lava del cràter. Però aquesta foto us asseguro que ja no l'he feta jo. L'excursió no és complicada però hi ha neu i gel i no tenia ganes de trencar-me cap més lligament...

I durant la cabalcada hem parat en una comunitat maputxe i m'han explicat un munt de coses de com viuen... No he pogut fer massa fotos perquè tot el que és sagrat no ho deixen fotografiar, però he passat per un altar maputxe on se celebren els rituals al seu Déu i es fan ofrenes a la Terra. Maputxe vol dir "gent de la Terra". Un poble en màxima comunió amb la natura. Viuen de la terra, dels seus aliments, de les seves medicines... Si ho poden evitar no van a l'hospital. Cada comunitat té el seu metge o xaman, tot i que la majoria de la població coneix les propietats medicinals de les plantes de la zona.

És molt important la tradició tot i que els temps que corren estan deixant els vestits i les joies només per a cerimònies espirituals i celebracions tradicionals. I pels turistes!
El poble maputxe segueix lluitant pel reconeixement de la seva identitat, per la recuperació de les seves terres expropiades en molts moment de la història xilena, per l'alliberació dels presos maputxes i contra les multinacionals i el govern que segueixen malbaratant els rius i llacs sagrats per construir-hi preses i centrals hidroelèctriques. "Patagonia sin represas!!"

Por fin el sur... Temuco, Sierra Nevada, Villarrica, comunitats maputxes de Lonquimay

2008-12-17T23:41:00.003-02:00

Després de l'impressionant concert de la Madonna em va costar dos dies més arrencar de Santiago... penita per una vida gairebé rutinària i uns amics com de tota la vida. Pero el sud està resultant magnífic. De Santiago a Temuco, van ser deu hores de son ben aprofitades. Pero al sortir del bus em vaig sentir sola i desamparada com mai. Temuco es una ciutat petiteta i jo volia visitar alguna comunitat maputxe, així que empalmada amb un altre bus que en quatre hores em deixaria a Lonquimay, un poblet essencialment maputxe als peus de Sierra Nevada i del volcà Lonquimay.

No vaig poder interactuar amb gaires maputxes perquè era un diumenge d'aquells que deixa els carrers despoblats, així que vaig fer una excursioneta pels voltants i l'endemà em vaig animar a endinsar-me més cap a l'interior de les comunitats maputxes.
Al mateix autobús vaig conèixer una noia de dinou anys que passava els Nadals amb la seva família. Van caldre només vint minuts de conversa perquè em convidés a casa seva. Un encant. I un cop allà em vaig trobar enmig d'una família molt humil que em van fer sentir com a casa, oferint-me els pocs recursos de què disposaven. Vaig plantar la tenda al seu jardí entre les ovelles, les cabres i la letrina i vaig menjar amb ells tots els àpats de dos dies, al voltant del foc, entre mates, pa i margarina.

Ens enteníem com podíem, entre espanyol i mupudungun. L'àvia de la familia no sabia gaire espanyol i em feia preguntes com: quants maputxes queden a Espanya? Que hi ha muntanyes al teu país? I neu? I si no parleu en mupudungun ni en espanyol com us enteneu? Difícil d'entendre que fes fotos i amb una sola presa, pogués imprimir còpies per tots... Ha estat entretingut.

La primera nit vaig passar tan fred, que la segona em van fer entrar a la casa. No em vull imaginar el fred que deuen passar quan a l'hivern queden sota metres i metres de neu. No hi ha feina en tot el territori. La gent viu de la recolecta de pinyons, de vendre pa cuit a la cendra als turistes, dels teixits de llana que he apres a filar, de fer de temporers a les vinyes a centenars de kilòmetres de casa...
Després de compatir aquests dies amb ells entenc la base de la seva gran fe. Es difícil sobreviure en aquestes condicions. Però ells agraeixen cada dia a Déu i Jesús la sort de seguir vius i amb salut i amb suficient menjar per alimentar la família i la nouvinguda. No em volien acceptar diners. Però al final els vaig convèncer que per mi havia estat una estada genial i que a l'hotel no hi estaria tan còmode i pagaria el mateix. Si fins i tot parlaven que no havien pogut comprar farina perque havien pujat tant els preus!
Com a evangèlics que són, no he pogut indagar massa en els rituals tradicionals maputxes, però he après unes quantes paraules en mupudungun i la base de la seva lluita.

Al dia següent, en l'ascens al volcà Batea Mahuida, vaig arribar de cop i volta a un llac enmig del cràter, meitat Xile, meitat Argentina, podent observar en tot l'horitzó i a 360 graus, llacs i més llacs i els cims nevats de tots els volcans de la zona, de Sierra Nevada i dels Andes.

A l'ascens em van acompanyar els dos gossos de la família i un d'ells, que anava amb un cordill de plàstic com a corretja, que li havia de treure passada la carretera, se'm va escapar sense haver tingut temps de treure-li i va sortir esperitat darrera un conill i... vaig sentir un udol terrible i no el trobava i no parava de plorar i cridar, igual que jo, i s'estava ofegant i no el veia, i va callar i jo creia que s'havia mort. Mitja hora d'agonia, tots dos. Fins que l'altre gos em va venir a buscar i em va dirigir on era el petit i vaig poder arribar tot i que no hi passava ni una llebre per sota de tants esbarzers. En fi, que després de salvar-li la vida ens hem fet amics inseparables.

I el viatge continua, tot i que volien que em quedés a passar les festes amb ells. Però cap més parada, no m'ho puc permetre. Segueixo en zona volcànica... Aquest cop als peus del volcà Villarrica, a un poblet amb el mateix nom. Després cap a Pucón. Però això de ser en zona de volcans actius m'està alterant. Aquest que apareix a la foto és un dels pocs volcans actius amb pistes d'esquí habilitades... Surrealista. L'any passat va erosionar un volcan a la zona i ara hi van menys turistes per si la terra està contaminada. I més al sud, la ciutat de Chaitén ja no es pot visitar perquè va quedar soterrada per l'explosió del volcà l'any passat. Xile és un país sotmès a la bellesa i als terrors de la Pacha Mama. I amb tant volcà avui he somiat que explosionava el Villarrica i que havia de córrer amb l'Ester embarassada del Martí i el Roger amb l'Aina i l'Arnau als braços, perquè no ens caigués la lava i pedres a sobre. Una persona em queia morta a les mans i he cridat, tan fort que he despertat a l'americà i al francès que dormien al meu costat... Are you ok?

Una abraçada ben forta!! I bones festes de Nadal!!

Cap al sud...

2008-12-09T23:13:00.006-02:00

I després de gairebé un mes anclada a Santiago, comença el periple cap al sud. Concepción, les mines de carbó a cinquanta metres sota el Pacífic, el salto del Laja, la zona volcànica de Chillán... I tot acompanyada del Miqui i el Cristian! Qualsevol excusa és bona així que han aprofitat el meu viatge cap al sud per anar a visitar la família i mostrar-me les meravelles de la seva terra...

Uns dies inoblidables però una mica tristos, amb el regust agredolç de qui abandona nous amics. Sona nyonyu però la gent a Xile és especial, així que després d'una despedida alocada, el viatge al sud s'inicia amb el boig retorn a Santiago per veure el concert de la Madonna. Dos dies més, ho prometo, i cap al sud!!

Santiasko, com a casa!

2008-11-27T20:50:00.007-02:00

El primer dia a Santiago em vaig sentir súper pueblerina, en el millor sentit de la paraula. Em molestava el soroll, la contaminació, els cotxes, agafar el metro, el ritme de la gent... Però després de 15 dies en un poble de poc més de 30 habitants suposo que és normal. El viatge en autobús sense cap sorpresa. Vaig seure amb una noia que duia un bebé i el vaig tenir entre els meus braços durant dues hores. Vaig dinar amb elles, vam xerrar, i ja tinc una altra família a visitar. No puc deixar de pensar en l'amabilitat de la gent d'aquest continent, d'aquest país. Tenen les portes obertes i el cor tan gran! Costa de creure's però ja porto tants dies sense trepitjar un hotel...

Santiago és una mica com Barcelona, o com Madrid... no sé, em sento a casa. Grans avingudes, parcs, edificis alts, cases baixes, festa cada nit, vidilla cultural... La catedral, el palacio de La Moneda, la casa de Pablo Neruda, el museu Salvador Allende, música de Víctor Jara, Violeta Parra...

Santiasko, com aquí l'anomenen, s'asseu en una vall entre la Cordillera Litoral i Los Andes. Des de qualsevol lloc veus les altes muntanyes nevades entre edificis que et fan sentir com a casa. Ara està prou net, però la contaminació arriba a un límit que prop del setanta per cent de la població de Santiago en vol marxar... però tota aquesta gent es queda i estarien encantats de quedar-s'hi a viure si les condicions milloressin. A mi tampoc m'importaria viure-hi un temps. M'hi sento tan bé que m'hi quedaré unes setmanes i després cap al sud.

I estic feliç perquè a Santiago m'he retrobat amb la Romina de Bordeaux, que ara ha ampliat la seva família i està feliçment casada amb la Nadia. Aviat aniran a viure a Suïssa així que espero poder veure-les aviat! I aquí m'estic a casa d'uns amics de la Romi perquè el seu pis és petitet. I són un encant: em passegen per tot Santiago, pels Andes, per Valparaíso i ara marxaré també amb ells cap al sud!

Amb el Jaume ens anem trobant! Ell encara se sent més a casa que jo. Y hay carrete asegurado! Amb la Jose, la Taly, la Romi, la Nadia, el Cristian, el Michael... al cine, a concerts, a Valparaíso, als cerros de Santiago! Definitivament, com a casa!!

Xile enganxa!!

2008-11-27T20:13:00.005-02:00

Uf, fa un munt de temps que no escric res al blog... Les aventures continuen al mateix ritme loco i pausat a la vegada! Què tindrà Xile que a cada lloc on vaig m'hi sento tan a gust que no puc moure-me'n. Els últims dies a Barraza vaig notar que havia de seguir el viatge. Però a la vegada era tan feliç fent arrecades de jacarandà, esclupint en fusta, aprenent tantes coses! Al restaurant hi havia molta feina i algun que altre dia em vaig saturar però era tant més el que vaig gaudir!! Però tot té tun principi i un final i a Santiago m'hi esperava la Romina!

Amb la bicicleta sencera, però anclada a Ovalle...

2008-11-05T12:33:00.004-02:00

Jaume, el meu més absolut condol per la bicicleta... però, què li va passar? En fi, després de la nostra separació, jo vaig seguir el camí en bicicleta. En total van ser 65 kilòmetres i quan vaig baixar de la bici no podia ni caminar. Vaig arribar al Valle del Encanto, vaig plantar la tenda i a dormir, entre roques amb pintures rupestres de més de 3.000 anys d'antiguitat. Quan l'endemà vaig parlar amb la gent d'un poble proper, em van dir que estava com un llum, que aquella vall està encantada, que com m'havia atrevit a dormir-hi sola... En fi, jo vaig dormir com un soc.

L'endemà vaig seguir la ruta, disposada a fer uns 4o kilòmetres, però pel camí volia parar i descansar. Després de 5 kilòmetres de baixada que després hauria de pujar de nou, vaig arribar al poble de Barraza, amb només de 35 habitants al nucli antic.

Al principi em vaig preguntar què hi feia allà... Però després de visitar una de les esglésies més antigues de Xile, 1680, vaig trobar un oasi enmig del no res. Cabildo Abierto, un restaurant familiar, tot construït de fang, i les taules i les cadires de fusta i de totora, i també el sostre, i les làmpares. Tot fet a mà. Construït dia a dia! El menjar em va semblar exquisit: empanada de camarón, papas fritas y cordero a la finas hierbas. De postre, leche nebada... Com un somni fet realitat!! Tant a gust des del primer moment! I jo que em moro de ganes d'aprendre a fer una casa i cadires i taules i làmpares... em vaig quedar admirada i preguntant preguntant, doncs m'he quedat a viure amb ells una temporada. Tinc una habitació i menjar i companyia, com una nova família xilena, i jo a canvi, els ajudo tant com puc al restaurant, en les feines domèstiques, pastant fang, fent làmpares...

No sé quant de temps m'hi quedaré, perquè sé que també vull seguir viatjant, però aquí he trobat un hogar, molta tranquil·litat i estic aprenent un munt de coses... Això sí, estic força més incomunicada, sense cobertura al mòbil i encara menys connexió a internet. Avui he fet 32 kilòmetres, així que potser no donaré senyals de vida fins d'aquí a uns dies, però estic molt bé! Una abraçada a tothom!!!

R.I.P.

2008-11-01T21:12:00.003-02:00

La meva bicicleta va morir l'u de Novembre de 2008, en una benzinera de la ciutat d'Ovalle, a les 19.30h aproximadament. Prego a tothom que vulgui participar en el condol que m'ho faci saber lo abans possible.Gràcies.

''Que el soroll de la teva cadena sense greix ens acompanyi per sempre''

Segona separació, que no divorci...

2008-10-29T20:28:00.003-02:00

Avui hem encetat una nova aventura, la Ruta Antakari, uns 120 kilòmetres des de Vicuña cap al poble d'Ovalle, antic camí inca, entre muntanyes semi àrides prop del Valle del Elqui. Però, ups, sorpresa, el que semblava una pujada una mica massa pronunciada i massa llarga, per mi s'ha acabat convertint en un malson. Arrossegant la bici i la motxila convertida en alforges, la tenda, l'aigua..., uns 20 kilos sobre la bici... no podia amb la meva ànima. Cinc metres endevant, dos enrera!! He acabat cridant, plorant, amb ganes de vomitar, tornar enrera... buff, que quan he arribat al lloc on el Jaume ja duia més d'una hora esperant-me, he decidit tornar enrera. Cadascú té els seus límits, no? Un senyor molt amable, de l'únic cotxe que ha passat per allà en prop de dues hores, ens ha dit que quedaven 30 kilòmetres de pujada, així que... el repte personal li he deixat al Jaume. Abans d'acabar boja, em quedaré a l'hamaca del camping llegint Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Molts ànims Jaume i fins aviat!!

Crònica d'una taja anunciada...

2008-10-27T21:19:00.006-02:00

Salut!!
Fa poquet que hem arribat al Valle del Elqui! Despres de tants dies al desert necessitàvem una mica de verd... Aquí, les muntanyes es tornen a veure nevades i d'un verd intens!
Estem en un residencial/camping súper acollidor. I realment el tema allotjament en camping es tan més barat que ens hem acabat comprant una súper tenda per dues persones. Bé, una no, dues!! Perquè... després de comprar-la hem vist que no hi ha espai per nosaltres i les motxiles, i n'hem acabat comprant una altra mes cutre encara, per poder posar-les a dins. Però de moment, per dormir com a reis, cadascú a la seva tenda... El dia que faci fred de veritat ja serà una altra cosa...

Al Valle del Elqui és on va néixer la poetessa xilena, guardonada amb el premi Nobel, Gabriela Mistral. Veient el paisatge, no sembla estrany que trobés aquí la seva font d'inspiració. Vicuña és un poblet tranquil, enmig de la vall, entre vinyes i cactus, zona de vins dolç, pisco...

El cas és que ahir ens van portar al poble de Pisco Elqui, famós a la zona pel seu pisco, un licor boníssim però de més de 35°. El cas és que el que havia de ser una visita tranquil·la es va acabar convertint en una degustació de vi, de pisco, de vi i pisco barrejat, i més vi, i piscola, i pisco amb llimona. I ja se sap, és de mala educació rebutjar, i tots vam acabar amb una taja monumental... Suposo que les imatges ho expliquen per si soles... En fin!! Un dia és un dia, que diuen, no? Salut!!

San Pedro de Atacama... un paradís tot i que ja s'acaba!

2008-10-21T14:05:00.004-02:00

Salut!

Portem més d'una setmana a San Pedro de Atacama, un poblet de pocs habitants envoltat del desert més àrid del món, a uns 2.000 metres sobre el nivell del mar. Envoltat de volcans, llacunes, coves de sal, les millors postes de sol, poblets de cases de fang, la lluna plena, els estels... És un paradís difícil de deixar si no fos pel preu de les coses, súper car, i la calor que no et deixa moure la major part del dia. A la nit, en canvi, les temperatures baixen i la gent s'aplega als pubs, al voltant d'una foguera.

El carrer principal, la calle Caracoles, és ple de botigues, artesania, restaurants, agències de viatges, gossos, bicicletes i turistes passejant amunt i avall. I a les vesprades el cel s'il·lumina de matisos espectaculars!!

Els primers dies, encara plens d'energia, vam fer una excursió cap al Valle de la Luna en bicicleta. Coves, desert, dunes, pedres erosionades amb formes estranyes, la posta de sol sobre la duna...

Però els següents dies vam acabar de turisteos fent excursions amb agències der viatges a llocs una mica més llunyans. Els geisers (o com s'escrigui) ha estat una de les excurions més guapes. Els volcans, la sotida del sol... i un banyito a una llacuna alimentada de l'aigua d'un geiser, que mantenia l'aigua a 33º... A la sortida feia rasquilla però va valer molt la pena!!

I altres sortides que han valgut molt la pena ha estat anar a veure les llacunes altiplàniques, el salar de atacama, poblets com Toconao i Socaire... amb els seus carrerons i la vegetació verda, alimentada per les aigües subterrànies dels oasis.

Però ara hem decidit avançar el viatge una mica més. Abandonarem San Pedro de Atacama en dos dies i anirem en bus cap a La Serena, un poblet de mar a més de 15 hores de viatge d'aquí. San Pedro és molt bonic i fa penita deixar la gent que hem conegut al camping, a les excursions... però la vida és cara i el sol mata, així que seguim la ruta!!

Creuant el desert d'Atacama... en bici!

2008-10-12T21:46:00.005-03:00

Iep!!

Ara fa dies que no ens connectem però hem estat realment aïllats de la civilització. Després de Perú vam acabar una mica farts de tan turisteo així que al creuar la frontera xilena... després de molt pensar-ho ens hem comprat unes bicicletes que te cagas i aiquí ens veieu, creuant el desert d'Atacama, kilòmetres i més kilòmetres de sorra i pacífic!!

I la veritat és que ha estat una experiència increïble. Viatjant en bicicleta per pobles on no hi arriba ni un gringo en anys, hem tingut l'oportunitat de dormir de gratis uns quants dies, menjar marisc i peixots acabats de pescar, beure piscola (pisco amb cola), menjar lapes, eriçons, locos, empanades de camarones, calderon de marisco, anar a pescar amb una xarxa que feia més de 500 metres (això el Jaume, que jo només feia les fotos), xerrar de la vida, de política i compartir les nits amb pescadors...

Però també hi ha hagut dies de tot perquè el desert no deixa de ser molt àrid... de fet, el d'Atacama és el desert més àrid del món. I hem passat calor, i anem amb el vent en contra i hi ha vegades que no avancem ni en baixada, i tenim agulletes, i ens fa mal l'os del cul, i anem cansats i la gent, que en molts llocs és encantadora, en molts pobles, que semblen més abandonats que habitats, la gent sembla que està un poco p'allá...

I les dues últimes nits encara han estat més surrealistes. A Río Seco vam acabar compartint el dia i la nit amb una família gitana... Ens van acollir escorxant un xai i amb una festa que te cagas, ballant amb els Chungitos, i tota la família, desde els chicos (que ja hem descobert que aquí vol dir anus després que em fessin proposicions indescents) fins a un avi mig cec...

Però la nit també va tenir els seus moments complicats. Com diu el Jaume, la festa no va ser igual per dones i homes, i ell va acabar ralladíssim de què li oferissin drogues insistenment. I se'l volien endur a currar el dia següent a vendre chatarra i es va fer l'adormit perquè no el rallessin més... Una experiència, deixem-ho així. Com a mínim no ens van robar res i al dia següent estaven tristíssims peruquè marxàvem i ells ens volien adoptar a la família. Fins i tot ja em van adjudicar noviete. I que fos un nenet de disset anys no importava... I com que li vaig dir que no, el vaig tenir de morros tot el dia següent...

I per últim, ahir a la nit, després de molt pedalejar... entre cometes... se'ns va acabar fent fosc abans d'una pujada kilomètrica i vam decidir passar nit a un pobles en ruïnes. Res més de moment. Que avui, quan hem passat l'aduana i hem vist que ens quedaven més de 100 kilòmetres de desert sense cap poble entremig, hem decidit agafar un autobús fins a Tocopilla. I aquí estem, després d'una primera dutxa en 5 dies! Demà a San Pedro de Atacama!!

Visitant les comunitats natives de la selva de Madre de Dios

2008-10-01T18:04:00.009-03:00

Acabem de tornar de la selva i podem dir que ha estat una de les millors experiències d'aquest viatge, de moment. Hem evitat de totes els circuïts turístics i les visites a les reserves naturals, així que podria semblar decepcionant perquè no hem vist ni serps, ni cocodrils, ni caimans, ni pumes... això que n'hi havia!!! I és que a l'arribar a Puerto Maldonado, l'opció ha estat entrar a les comunitats natives de la selva.

Hem pujat als taxis colectivos de plàtans, bananes, paltes, fustes, combustible... i hem viatjat riu amunt fins a la comunitat d'Infierno. Allà ens han dit que un senyor gran, un tal don Ignacio, famós ser un dels mestres xamans més importants, ens podria oferir allotjament i fer-nos el ritual de l'ayahuasca. No ens hi hem atrevit però xerrar amb un xaman ha estat increíble. Les hores no passaven mentre ens relatava els seus 50 anys d'experiència amb l'ayahuasca i la medicina tradicional. Amb ell hi vivia una argentina que estava experimentant-hi i estava força anada de l'olla, però don Ignacio ens va dir que ja havia arribat així i que es prenia més ayahuasca de la recomenada...

L'endemà hem dormit a casa d'uns comuneros una mica més normals, a La Torre. Allà les cases estaven més separades les unes de les altres, i gairebé no s'hi podia arribar més que navegant pel Tambopata, perquè la selva era força profunda. No ens esperaven però en arribar ja ens han posat a taula un tall de pinya acabada de collir, una sopeta, carn de chancho salvaje, plàtan fregit... Quina gent! Com la majoria dels comuneros vivien de la seva chacra, un hortet per a l'autoconsum, i el que la selva en si ja dóna. Una vida senzilla, plena d'esforç i de molta tranquil·litat. El dia comença a la sortida del sol i s'acaba quan la llum se'n va. No hi ha electricitat i l'aigua del riu serveix tant per banyar-s'hi com per beure, rentar la roba, navegar...

Els comuneros es queixen que cada vegada hi ha més pressió perquè ells no tal·lin més arbres per les seves chacres, mentre cada vegada hi ha més empreses que il·legalment van desforestant hectàrees i hectàrees de l'amazones... També hi ha empreses que extreuen or i hidrocarburs de la zona. No hi ha pobresa, potser la gent viu bé, però el que falta tant aquí com a la sierra, és igualtat de drets, respecte pels drets humans, són les eternes comunitats oblidades pel govern del Perú... i la gent sembla adormida... No hi ha el moviment que hi ha a altres països, mentre cada vegada se senten més casos de corrupció per part de ministres del govern...

En fin, menos politiqueo, l'altra cosa que m'ha impressionat és veure mares de 13 anys... Potser per això no hi ha revolta. Aquí les oportunitats d'estudiar no són molt elevades. Les escoles tanquen o bé l'educació s'acaba molt aviat... i sent mares als 13 o 14 anys, dubto que hi hagi massa temps per pensar en revoltes! Per sort, se'ls veu feliços amb el que tenen, amb el paradís que comparteixen els comuneros!

Divuit hores de tartana cap a la selva!

2008-09-27T21:03:00.003-03:00

Doncs sí, separació, que no divorci. Jo tenia un munt de ganes d'anar a la selva i amb l'Aleix ens hi hem animat. El resultat encara no el sabem massa bé però l'inici no ha estat pàs insignificant. Ni més ni menys que divuit hores d'autocar creuant els Andes per la inacabada carretera que unirà el continent de punta a punta creuant selva, rius i muntanyes de fins a sis mil metres. Surrealista el cartell de Sao Paolo a 4.600 km. L'autocar no estava malament del tot, però divuit hores són divuit hores, sense lavabo... Señores, cuando tengan que miccionar no duden ni un segundo en avisar y el auto parará para ustedes. Aquí les reparto unas pastillas contra el mareo, el mal de altura y en media hora se quedarán dormidos... Vaja, que l'Aleix ha dormit com un tronc i jo, que em vaig fer la valenta, he estat mig desperta durant tot el trajecte, gaudint d'una peli de Jackie Chan i Solo en casa 4. Sin comentarios... Però ja som a la selva, i fa una calor de mil dimonis. I hem vist el riu Madre de Dios i el riu Tambopata, i hem estat a un partit de futbol on s'enfrontaven diferents comunitat de la zona de Madre de Dios, i demà visitarem una comunitat nativa que lluita pels seus drets contra l'oblit de l'Estat, les mineres i les il·legals empreses que estan desforestant la selva de l'Amazones. Això promet!!! Espero aviat poder-vos explicar més coses. Tinc ganes de veure el Jaume. Ara ja és com un germà amb qui m'emprenyo un micota de tant en tant però que costa estar-ne separat! Sort que l'Aleix em cuida, i em porta a donar voltes en moto per Puerto Maldonado... La calor és insoportable! A veure la nit i els mosquits de la selva! Petonàs a tothom i sort amb el simulacre Jaume! Fins aviat!!

Separacio, que no divorci.

2008-09-27T00:46:00.002-03:00

Despres de fer el guiri durant un mes he dit prou.Necessito un descans.I necessito tambe saber com es posen els accents en aquest maleit ordinador.La Rosa i jo ens hem separat, durant uns dies.Ella suposo que ja deu ser a Puerto Maldonado amb l'Aleix. Jo soc a Arequipa.Dema comenso , mecagonlaputa, no hi ha c trencada, a currar a Cruz Roja Peru per uns dies barra setmanes, no trobo el signe de la barra. El dimarts hi ha un simulacre de terratremol en un hotel de dotze plantes i volen que hi participi,'para que nos enseñes como trabajais en España'.Sera un simulacre amb la policia, bombers, proteccio civil, agents de rescat i la creu roja, ja veus, m'han enredat i jo que em deixo.Tambe hi haura la tele, m'haure de posar guapo. Potser els he d'ajudar tambe a fer classes de socorrisme als nous voluntaris. Pobrets, imagineu-vos com estan per voler que els faci classes.Be, aixo es tot.Trobo a faltar la Rosa pero no tinc temps per a pensar-hi. A mes, ens retrobarem d'aqui poc, si no es que ensorro un hotel de dotze plantes. Cuidint-se gent, i no em facin gaire cas.

Machu Picchu for ever!

2008-09-21T02:40:00.000-03:00

Avui hem tornat del Machu Picchu i estem encantats, encara que les cames les tenim destrossades. La idea era anar a Aguas Calientes o Machu Picchu Pueblo de la manera alternativa i molt més barata, amb dos o tres autobusos... però perdíem molt temps i ja no ens en queda gaire (l'Héctor marxa aquest divendres), així que al final hem fet el guiri i hem anat cap al Machu Picchu amb trenet blau i autobús, un robo!!

Ens hem llevat a les 4 h del matí perquè volíem pujar la muntanya del Huayna Pichu per poder tenir millors vistes... i només hi entren 400 persones al dia: 200 a les 7 h i 200 més a les 10 h, així que calia córrer. I mai més ben dit. A les 5,30 h del matí ja sortien 22 autobusos carregats de turistes assedegats amb les càmares preparades, i quan han obert les portes del Machu Picchu allò s'ha convertit en una guerra per arribar el primer, pitjor que les cues i empentes de les rebaixes després de reis. Al final hem arribat entre els 50 primers!!

La pujada al Huayna Picchu, que és la muntanya més alta que es veu al darrera de la vil·la, és preciosa. Escales naturals de pedra molt estretes entre vegetació selvàtica. Una hora de pujada i una mica menys de baixada, però que et deixaven tan cansat que després costava recórrer la ciutat inca, com a mínim jo m'he quedat amb el genoll tocadillo i caminava que semblava una iaieta...

I què dir-vos, que és espectacular, una de les 7 meravelles del món, i ben merescuda. El més sorprenent i que desconeixíem, és que no va ser descobert fins l'any 1911. Cases, fonts, terrasses agrícoles, temples, centres astronòmics, pedres sagrades... tot molt ben conservat i construït amb pedres molt ben tallades. Els inques eren uns arquitectes de nassos... i entre les parets de la ciutadella es creava una atmosfera que es feia difícil de deixar enrera. Sort que la pluja ha ajudat a posar punt i final a aquest dia tan ple de màgia.

Cuzco, ciutat plena d'encant, i no tan encant...

2008-09-21T02:00:00.000-03:00

Cuzco, situada als Andes orientals, a 3.410 m d'altitud és un encant de ciutat! S'hi barreja la cultura inca i andina, amb la dels colons espanyols. És la ciutat de les restes inques, dels carrerons estrets, de l'artesania inca, de les incomptables esglésies i galeries d'art, de les cases colonials i els seus balcons de colors, de les portes d'accés a la ciutat i de les fonts de pedra...
Una ciutat que respira història als quatre vents però amb un cert regust estrany. Les cases colonials estan construïdes sobre els palaus del reis inques i les esglésies, de les seves pedres. Els espanyols de l'època van acabar amb una de les civilitzacions més importants de la història d'Amèrica: van saquejar tot l'or, van imposar un idioma, una religió, una cultura; van sotmetre a l'esclavatge la seva població, traint i assessinant als seus reis i a la seva gent.
Però a sobre es van apropiar de la seva sabiduria imitant allò que els era útil de la seva avançada cultura. Moltes cases colonials van ser construïdes amb la tecnologia desenvolupada pels inques. Però no se'n van sortir massa... Com els agrada explicar als guies de Cuzco: "En este lado de la calle, amigos, pueden observar un muro de los incas, en el otro lado la construcción que quiere parecérsele, está hecha por los incapaces, ¿notan la diferencia?".
Vergonya quan ens pregunten d'on som! Sort que a vegades, si no és que ens demanen el passaport, el Jaume diu que és ciutadà andorrà!
Ah, que me n'oblidava... Cuzco és la ciutat de la festa inesgotable! Sigui el dia que sigui. Això sí, no demaneu gaire varietat musical! Però la festa, l'alcohol i el ligoteo estan assegurats!

De Nazca, cap al Titiqaqa!!

2008-09-15T20:14:00.001-03:00

Iep!! Salut a tothom!! Ara fa dies que

no ens posavem al dia... Seguim les nostres croniques (sense accents) des de Nazca. Alla vam visitar aquaductes i cementiris amb momies molt ben conservades de fa gairebe 2.000 anys. I tambe vam coneixer el Xavi (un petonas company, a veure si ens veiem a Cuzco, venim dema mateix) i junts vam marxar cap a Arequipa. Els qui coneixien la historia de Catalunya ens deien que se senten igual, visca la republica independent d'Arequipa!! O no tan visca, perque alla em van escopir a la cara, una substancia ben llefiscosa, i mentre lluitava i cridava per treure'm aquella cosa desagradable de la cara, em van fotre la cartera. Pocs diners, i no hi duia ni el passaport ni les targes de credit, aixi que mal menor. D'Arequipa ja vam anar cap als Andes, cap al Cañon del Colca, perque els volcans nevats d'Arequipa eren massa alts i encara no estem adaptats al mal d'altura. A Chivay i Cabanaconde, hi vam arribar despres de mes de 6 hores en una tartana que semblava una cafetera a punt d'explotar, pero va valer la pena. El Cañon del Colca es el segon mes profund del mon i vam baixar fins al riu en un trekking de 7 hores fins a l'oasi (a la piscina on ens estem banyant). A la foto on hi sortim nosaltres, perque ens reconegueu, som el Xavi, l'Hector, el Jaume i servidora. Les altrtes imatges son de les dones dels Andes, vestides espectacularment amb les seves faldilles i els seus barrets de colors o... de fet, avui ens explicaven que a la zona dels Andes totes les dones vesteixen de manera similar i segons el barret que portin es pot saber d'on son. I la resta de fotos ja son de Puno, on vam arribar despres d'agafar 2 autocars i encara mes heavy, despres de pujar altra vegada el Cañon del Colca, unes 2-3 hores, amb uns 1.500 metres de desnivell. Jo volia pujar amb una mula pero per sort el Jaume em va animar i el genoll em va acompanyar!! I aqui a Puno, a 3.800 metres sobre el nivell del mar, hem visitat les illes flotants dels Uros (les que es veuen a la foto) construides amb una planta que creix al Titiqaqa anomenada Totora, i tambe l'illa de Taquile. Tot i la vassant excessivament turistica de la sortida, ha valgut molt la pena, hem vist danses tradicional, musica, i hem sentit parlar en aymara i en quechua, dos de les llengues mes antigues del continent america. I ahir tambe vam anar al cine, sempre s'hi ha d'anar per veure que tal, i tret de le rialles del public i que ens van donar la benvinguda davant de tota la sala, la pel.licula, emesa des d'un projector en un cd pirata que es rescalfava, va ser tot un suplici. Pero com a convidats especials no podiem marxar, no? I dema cap a Cuzco i el Machu Picchu!! Ya os contaremos la nostra aventura d'intentar entrar esquivant el tren turistic... Desitgeu-nos sort. Un petonas gegant!

L'Aleix, l'Héctor i els misteris de Nazca...

2008-09-07T19:47:00.000-03:00

Ei!! Per fi ha arribat la motxil·la, després de passar-se no sé quants dies a Buenos Aires... Trobo a faltar l'aïllant i una jaqueta però mal menor comparat amb poder-me dutxar i posar-me roba neta!
Aquests dies han passat un munt de coses. Hem visitat el Museo de la Nación i el Museo Larco. El primer no hauria estat gaire interessant si no fos per la exposició del Sendero Luminoso i el passat terrorista del país. I el segon molt guapo, fent un repàs exhaustiu de la ceràmica i l'art textil i decoratiu de les diferents civilitzacions que es coneixen del Perú.
I per fi, després de creuar moltes trucades amb l'Aleix, al final ha arribat de sorpresa mentre dormíem i hem passat tot un dia i una nit junts (sin mal interpretar): xerrameca, abraçada, bailoteos i la promesa d'una estada més llarga a Cajamarca!! Un plaer!
I el mateix divendres ha arribat l'Héctor! I sense més miraments, després de 16 hores de viatge, i un jet lag prou ben portat, l'hem enganyat per fer 7 hores més d'autocar. Pobre, i a sobre hem dormit en un antro que pa qué. Però ja ens hem mogut de backpacker i avui el Jaume ja no haurà de dormir al terra amb 40 parells de sabates vora el nas!!
Estem a Nazca. Aquí són festes majors: ambientillo, bandes pel carrer. Aquesta nit anirem a un concert... sin comentarios, la reina de la Cumbia!!!
I avui també hem sobrevolat el desert de Nazca en una avioneta on només hi hi érem nosaltres tres i el pilot. I hem observat les misterioses línees de Nazca, que tot i ser més petites del que ens pensàvem, si no és un farol i en realitat daten des de fa milers d'anys, és espectacular. La teoria més acceptada és que les va fer la civilització Nazca i ve a ser una espècie de calendari... La figura més gran fa gairebé 300 metres de llarg i s'hi podia identificar un extraterrestre, un mono, un ocell, un gos, unes mans, un arbre, un cóndor, una aranya... I un munt de figures geomètriques més. Algunes fotos de tot plegat!!! Petonarru a tohom

I encara sense motxil.la...

2008-09-02T20:54:00.000-03:00

Avui ja fa quatre dies que van extraviar la meva motxil.la i estic una mica rabiosa. Pero aqui estem, passejant per Lima: Plaza de Armas, esglesies pintoresques, catacumbes, el pacific, carrerons amb casetes de colors i plens de cactus, piscos, cebiche, miraflores, barranco... Els dies passen lents, entre partides de ping pong i a la brisca, i ja tenim ganes d'anar baixant cap a cuzco, el machu picchu, el llac titicaca, les senyals estranyes de nazca, la selva... aixi que divendres, amb motxil.la o sense, farem cami cap al sud!
Un petonarru a tots!

Destilant parmesá i excrements de colom.

2008-08-30T21:05:00.000-03:00

Avui li han perdut la motxil.la a la Rosa.
Se li ha cagat un colom al damunt, al mocador de seda.
Hem inflat globus per a una festa d'aniversari.Ani-vers-arium.
Per berenar: parmesa i una ampolla de vi.
Son les set de la tarda i la Rosa no s'aguanta els pets.Ni les llufes.
Soc un mamon.
I el jaume, encara que digui que no, esta mes cansat que jo!!!!!
He anat a correr.Per aixo estic mes cansat.
Como puchan los españoles!Tienes un pucho?
Hem anat a escalar a un plafo.
Us enyorem una mica.El romesco es fa amb nyores.
La Rosa ha tirat un got de vi.
La Rosa diu: puto jet lag.
Bon viatge a les 'sex in NY'.
La reina de Dinamarca pucha en públic.
Petonets, besades i pipius.

Ja som a Lima!!

2008-08-30T10:58:00.000-03:00

Ei!! Salut a tothom. Ja som a Lima. Despres de 14 hores de viatge, un mal de cap que semblava que m'explotessin els ulls, el cap i les orelles, tant que em queien les llagrimes de dolor (el jaume m'ha cuidat molt, us ho prometo) hem arribat a les 6 del mati a lima, amb un nou incident! Han perdut la meva motxila. Espero que arribi amb l'avio de dema el mati perque si no, estic perduda... jeje. De moment no hi ha fotos. Un petonas gegant!!

Ara sí!!

2008-08-29T12:37:00.000-03:00

D'aquí deu minuts marxem cap a l'aeroport amb la Glòria. Esperem no posar-nos massa tristos a la despedida!! Ahir hi van ajudar les cervesetes. La festa genial! Gràcies per ser-hi! Per ser-hi sempre. Us trobarem molt a faltar, però en el fons sempre hi som, no?!! Un petonàs a tots i seguim a prop!!

Llençant-nos a la piscina

2008-08-21T07:38:00.000-03:00

No fa ni una setmana que hem tornat de Sud-Àfrica i ja volem tornar a marxar. Una mica precipitat? Pot ser, però d'alguna manera hem sentit un "o ara o mai" que no podíem deixar escapar!
La Xina, Vietnam semblava complicat, tema visats, idioma... Per què no Perú, i Chile, i Argentina i... bitllet d'anada i ya se verá. Locura!!
I estrenem blog, una setmana abans de marxar, amb la notícia que la companyia d'avions de la qual hem agafat els bitllets és "superxunga". Però el Jaume diu que "tindrem sort, com fins ara!".